17.10.17

PERSPECTIVA, MEMÒRIA I DIVAGACIONS IMPOTENTS SOBRE EL QUE PASSA I PASSARÀ

Hi ha una vella dita castellana sobre allò de què el dimoni sap més coses perquè és vell que no pas per ser un dimoni. Crec que els anys donen una certa perspectiva sobre la vida i la gent, perspectiva que acostuma a ser menystinguda per la gent més jove, i potser ha de ser així. La vida és breu i la memòria, enganyosa.

Sóc força escèptica sobre el tema del canvi climàtic, al menys sobre com es manipula la informació amb la finalitat de fer-nos sentir culpables a nivell individual. Ahir mateix una persona més jove que jo, però que ja ha sobrepassat els cinquanta, em parlava de la calor d'aquesta tardor i de què abans no passava. La memòria és selectiva i recordem poques coses, la majoria de les quals relacionades amb fets concrets i que han tingut importància en la nostra vida.

Una tardor de principis dels setanta vaig conèixer al meu marit, en una d'aquelles colles que es formaven per fer noves amistats, en aquell cas va ser a causa d'una convocatòria juvenil a l'enyorada revista Oriflama. I recordo que feia molta calor, aquella tardor, una calor que va durar ben bé fins a Tots Sants. Ho recordo per un fet banal, m'havia comprat una brusa de llaneta i no la vaig poder estrenar pel Pilar, com era la meva intenció, a causa de la calda resistent.

Recordo dies de la Mercè fresquets i d'altres de calorosos, el mateix pel que fa a les revetlles de Sant Joan. La sensació de què abans feia més fred ve del  fet de què anàvem molt poc abrigats i a les cases no hi havia calefacció. Tot és relatiu. Aleshores existia la roba d'entretemps, però això no vol dir que l'entretemps fos sempre el mateix. Cada estiu escoltava la família comentar que cap estiu no havia estat com aquell. Durant un temps es van atribuir determinats canvis en el clima a les guerres properes, més endavant es deia que coses com ara la nevada del seixanta-dos o les inundacions d'aquells anys eren produïdes pels excesos de la carrera de l'espai.

Tot això de la memòria ve a tomb a causa d'un tema menys frívol, els dolorosos fets polítics d'aquests dies, sobre els quals no escriuré car crec que ja s'escriu massa sobre tot plegat, els telèfons mòbils amb això dels grups de Whatshap bullen i amb informacions serioses n'arriben també un munt de no comprovades, sovint amb un imperatiu: passa-ho. Dir penjaments dels manaires lamentables crec que serveix per poca cosa, al menys si ho faig jo i gent com jo, ells no ho veuen i, si ho veuen, no els fa ni fu ni fa.

Hi ha gent de la meva edat que està seriosament preocupada pel tema. És gent que va viure aquells anys del postfranquisme i la transició. Crec que molta gent explica més pa que formatge sobre la seva resistència activa al franquisme, la veritat. A una d'aquestes persones li raonava fa uns dies que aquesta situació no era pas més fràgil ni amenaçadora que aquella, avui tot ha passat però llavors no sabíem què podia passar. En aquella època, però, érem joves i de jove tot es veu d'una altra manera. La meva mare, en una ocasió, comentava amb una amiga com n'eren, de ximpletes i innocents, al principi de l'adolescència, quan l'arribada de la guerra els semblava l'inici d'una excitant aventura de pel·lícula.

Se'm feia estrany que els meus pares i gent més gran que ells es preocupessin tant pel que passava i s'esgarrifessin davant  d'atemptats sagnants, cosa que ara jo també faria però que en aquella època em semblava el resultat inevitable d'una situació terrible i duradora. Ja veieu quina mena de cervell de mosquit tenia jo aleshores. Moltes cançons i llibres d'aquells anys d'ingenus entusiasmes blasmaven els homes de l'edat dels meus pares que s'havien conformat amb una vida grisa però més o menys pacífica i tranquil·la, per pobra i modesta que fos. Ara mateix em ve al cap una estrofa que avui considero injusta, sobre el conformisme dels nostres predecessors, obviant tot el que havien patit anteriorment, és de la Cançó del noi dels cabells llargs:

Miro cap al cel,
i les estrelles no m'estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d'aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.

Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perque hi morin els nois.


Una vegada, a una iaia d'aquells anys, espantada després d'un dels atemptats d'ETA, li vaig comentar que al capdavall molt pitjor devia haver estat la guerra, cosa que crec que era certa, amb tots els matisos que s'hi vulguin fer. Em va dir que la guerra era la guerra però que els atemptats en temps de pau no tenien la mateixa justificació. Va ser una resposta de compromís, el que tenia la dona era por, por de repetir situacions que li portaven molts mal records. Aleshores acostumàvem a repetir, de forma saberuda, que no era el mateix la pau que l'absència de guerra, és aquesta una veritat relativa i matisable. I, en tot cas, a molts indrets del món, ara mateix, amb l'absència de guerra es conformarien ben bé.

Tot es pot mirar des de molts punts de vista però és evident que l'edat compta. Hi ha qui amb el temps es torna més arriscat i rebel, és clar. En el fons, ens agradi o no, tenim una tendència malaltissa a mirar-nos al melic mentre les tragèdies més esgarrifoses, però relativament llunyanes desvetllen uns quants planys mediàtics i para de comptar. La trista realitat és que poca cosa depèn de nosaltres. No és que no recordem els nois que són morts a les absurdes guerres mentre mirem la tele i ens empassem el sopar, és que no hi podem fer res. Hojas somos en el viento, cantava Machín.


16.10.17

EL MARIT DE GERMAINE, AL MNAC

Resultat d'imatges de ramon Pichot Germaine

El MNAC acull una exposició temporal sobre Ramon Pichot, un pintor contemporani de Picasso i tants altres, que estava parcialment oblidat. La comissària de l'exposició és una persona molt jove i entusiasta, Isabel Fabregat, qui va fer la seva tesi doctoral sobre aquest pintor. 

Em pregunto si el cognom, en aquella època, devia provocar a l'escola bromes grolleres... De forma inevitable em ve al cap aquell acudit xaró del senyor que tenia un peugeot i una casa i era emperador d'Argentina...

Bromes apart, m'agraden aquestes exposicions temporals del Museu en les quals es reivindiquen figures que han restat abaltides al llarg del temps i a les quals, encara avui, potser els titllaríem de secundaris de luxe. En el tema de l'art, com en tants altres, hi fa molt la promoció, l'ambició personal dels artistes i, fins i tot, la casualitat, l'atzar. Són exposicions interessants i irrepetibles ja que a més dels fons del museu hi podem veure obres que es troben en col·leccions particulars.

Pichot pertanyia a una família nombrosa i amb aficions artístiques. No va tenir fills però sí nebots, alguns dels quals són pintors remarcables. Dos germans seus van ser músics rellevants i una germana, Maria Gay, va esdevenir cantant d'òpera. Pichot va morir de forma relativament prematura, de tuberculosi. En aquesta mostra es pot seguir la seva evolució, lligada als corrents artístics d'aquells anys en ebullició, trasbalsats per la carnisseria de la Primera Guerra Mundial.
Germaine Gargallo-Portada.jpg
Ramon Pichot es va casar amb Germaine/Laura, la model que va provocar el suïcidi de Casagemas, immortalitzat per Picasso qui, expliquen, va iniciar amb aquell fet l'etapa blava. Casagemas la volia matar a ella primer, va errar el tret i va ferir Pallarés, l'home d'Horta de Sant Joan que formava part de la colla. Casagemas era un noi de casa bona, molt bona, esventat, bevedor, morfinòman i, sembla, impotent. En algunes referències, com sol passar, es culpa la noia, que el menyspreava, però la veritat és que si s'entra una mica a fons en el tema les coses semblen molt diferents i potser la Germaine n'estava fins al monyo i això que, en el seu cas, era un monyo ben refistolat.
Resultat d'imatges de GERMAINE PICHOT
Germaine/Laure, de qui se sap molt poca cosa, va tenir també relacions amb Picasso. Picasso, tan garrepa, la va visitar en algun moment, ja malalta i amb aspecte decadent, i la va ajudar econòmicament, cosa d'agrair considerant el tarannà del pintor de culte. Tenien la mateixa edat però Picasso era un triomfador amb parella jove i ella poca cosa més que una ombra del passat. Cristina Massanés va publicar fa pocs anys un assaig biogràfic alternatiu i personal sobre la model, de cognom Gargallo, tot i que sembla que no tenia res a veure amb l'escultor. 

Pichot va viure en aquella Barcelona dels Quatre Gats, va anar a París i s'hi va quedar i va conservar, però, la devoció per Cadaqués, poble de la família materna, on tornava sovint. En algunes fotografies antigues es pot veure l'extensa família Pichot, amb el pintor i Germaine i un munt de parents de totes les edats. Cadaqués encara no era aquesta mena de Sagrada Família de la Costa Brava, amarada de turistes fixos o ocasionals. 

Resultat d'imatges de quadres ramon pichot modernisme
Pichot va fer una estada decebedora a Marsella i va acabar per comprar la Maison Rose, un edifici que encara avui es pot veure a Montmartre, tot i que l'entorn ha canviat força. Allà hi va tenir l'estudi i, a la planta baixa, Germaine hi menava un restaurant. El lloc va ser un punt de trobada d'artistes diversos. 

Passejar per l'exposició temporal del MNAC és fer un volt nostàlgic i evocador per aquells anys i imaginar l'origen de moltes de les imatges que els quadres i dibuixos de Pichot reflecteixen. Hi vaig anar ahir, diumenge, pel matí, i a l'exposició hi havia força gent. A l'exterior del Museu els grups de turistes anaven i venien i retrataven i es retrataven, amb la ciutat de fons i amb acompanyament de música, els músics de carrer que toquen davant del Museu acostumen a ser força bons. També es toleren alguns venedors ambulants, per l'entorn. 
Resultat d'imatges de GERMAINE maison rose
Tot plegat contrastava amb la solitud absoluta de moltes sales del Museu. Vaig fer un volt per les d'art modern, no m'agrada el discurs actual que s'ofereix sobre l'època modernista el realisme i els moviments posteriors tot i que no seria capaç de dir com s'han de fer aquesta mena de coses. Recordo quan aquesta part del Museu es trobava a la Ciutadella, abans de la Transició, i he de dir que m'agradava més la visió que s'oferia en aquell lloc. Potser és que ara hi ha massa cosa al MNAC i, com s'ha comentat en alguna ocasió, s'hauria de diversificar l'oferta i habilitar d'altres espais externs, cosa que sembla difícil ja que tot és molt car. 

Amb Isabel Fabregat, casualitats, hi vaig contactar a través del meu interès per un altre pintor mig oblidat, Brull, qui va ser deixeble de Simó Gómez i va tenir el seu estudi al Poble-sec. Li hem demanat que ens faci una xerrada sobre aquest pintor, en el qual també és experta i segurament l'esdeveniment serà pel novembre, ja ho avisaré en aquest blog o al del barri. Fabregat, amb Reyes Faus, una altra historiadora de l'art, ha endegat una web sobre Brull, per a la realització de la qual van haver de muntar un verkami. 

Em sorprèn la poca gent de Barcelona que et trobes al MNAC, al menys a les sales del fons habitual. Hi ha qui es queixa de que el museu es troba en un indret mal comunicat, cosa relativa. I, en tot cas, pujar a Montjuïc hauria de ser un goig per a la majoria dels habitants de Barcelona. Els museus, avui, són una mica com els zoos de la cultura i, com els zoos, sobre els quals precisament ahir van oferir un programa als Trenta minuts de TV3, el seu paper i els seus objectius s'estan replantejant en l'actualitat. Però per tot fan falta diners, molts. 

El MNAC compta amb una associació interessant, la dels Amics, a l'estil d'una manera de fer que a països com Gran Bretanya té una llarga tradició. Ha de recórrer a llogar la sala i a coses per l'estil, ahir mateix no sé què estaven muntant allà dins.
Resultat d'imatges de quadres ramon pichot modernisme
A la botiga em vaig comprar el llibre que he mencionat més amunt i vaig tafanejar una estona. A aquestes botigues dels museus trobes coses alternatives i llibres interessants, tot i que la tria bibliogràfica que s'ofereix també podria ser objecte de debat. Feia un matí lluminós i càlid, la tardor sembla que no hagi de venir mai però quan et fas gran ja saps que tot ha passat en alguna ocasió i que hem tingut octubres tan càlids i secs com aquest en algun moment de la vida. I situacions fins i tot més preocupants i difícils que l'actual, ep. 

Per a les dones, al menys en la nostra societat, la vida ha canviat molt tot i que la prostitució continuï vigent i en alça. Avui, però, els pintors i fotògrafs, amb poques excepcions, ja no en fan tan sovint motiu d'inspiració i promoció personal, no sé si això es bo o dolent, la veritat. Els bordells i les seves dames són un tema recurrent en els quadres d'aquells anys i fins i tot en l'obra de fotògrafs posteriors. Al capdavall aquells artistes eren gent benestant, en general, i pintaven per a la gent benestant la qual obviava la realitat d'una misèria que avui sembla rebrotar de forma puntual, aquí i allà, tot i que no la pintin tan sovint. Avui, al menys, hi ha més mala consciència. O ho sembla.

12.10.17

LES PILARS DE LA TERRA (NOSTRA)



Pel Pilar, el tord ve i l'oreneta se'n va

En l'actualitat, tal com estan les coses, semblaria un exotisme que alguna parella catalana militant bategés, i utilitzo això de batejar en un sentit molt general i no tan sols religiós, a una filleta seva amb el nom de Pilar. Això de batejar, al diccionari normatiu, té com a primer sentit el de l'administració del sagrament però també vol dir posar noms i renoms i fins i tot aigualir les begudes com ara el vi o la llet. Aigualiment que no té una intenció sanitària sinó més aviat econòmica, ep. 

El nom de Pilar, ens agradi o no, ha estat molt popular a casa nostra durant generacions. Tots coneixem Pilars, Pilarins, Pilaretes, Maries Pilars i Pilis. Una de les més famoses de les actuals en actiu és Pilar Rahola. Una altra de famosa, però de ficció literària nostrada, és Pilar Prim. Quan jo anava a l'institut als vespres vaig conèixer una Maria Pilar que va fer una breu carrera de cantant en català, era germana de la també cantant Glòria. Una companya la va fer anar al programa de l'Escamilla i va gravar alguns discos. Més endavant, en una d'aquelles crisis intermitents de la cultureta, ella i d'altres, també la germana, van cantar i gravar en castellà.
Resultat d'imatges de pilarin bayes dibuixos
Quan la gent no viatjava tant com ara un dels destins habituals era anar a Saragossa, a veure la Pilarica. Jo tenia alguna capelleta senzilla, d'aquestes que et portaven com a record, i  també moltes estampes amb la petita Mare de Déu aragonesa. La relació de Catalunya amb Aragó no ha estat sempre fàcil, i això que molta gent té parents per allà i som veïns de ben a prop. Un amic m'explicava fa uns dies, i no és l'únic, que quan es truca amb els parents aragonesos li diuen moltes bajanades sobre el procés i que per això ja obvien el tema i parlen d'una altra cosa.

El Pilar de Saragossa és un edifici impressionant, característic del segle XVII, fa una mica de por i de respecte, però la postal típica de l'església tocant al riu la trobo esplèndida. A dins expliquen un miracle singular,  a un senyor que es deia Miguel Pellicer, de Calanda, li va tornar a sortir un cama que li havien amputat i enterrat. El miracle està documentat i un quadre a la basílica evoca aquells fets estranys, que es van esdevenir el 1640. Malgrat el miracle, MIquel Pellicer  va morir jove, als trenta anys. La seva cama recuperada va ser fins i tot besada pel rei d'aleshores, Felip IV. Qui no ho vulgui creure, que ho vaig a veure.

Saragossa és una bonica ciutat que ha patit de tot al llarg de la història. Té un clima extrem, molta calor a l'estiu, molt de fred a l'hivern. Des de Batea veig els canals televisius aragonesos i els envejo i els admiro l'amor per la tradició, el fervor per la jota, la manca de complexos en reivindicar determinats aspectes de  la seva cultura. Aquí allò de l'estètica i la modernitat ha fet que rebutgéssim coses ben nostres com si fossin ràncies i obsoletes. 

Resultat d'imatges de pilarin bayes dibuixos
Durant un temps fins i tot es rebutjava aquesta jota catalana del Baix Ebre, avui feliçment recuperada, semblava que si ballaves sardanes no podies ballar jotes. Ara també la sardana és mirada de reüll per algunes elits, el paradigma de la cultureta són els castells. Aquesta tendència a restar i no sumar em preocupa una mica i es dóna en molts camps. Hi ha esbarts magnífics que són poc coneguts i poc promocionats, més enllà dels cercles habituals. 

Moltes coses diverses convergeixen en això del Pilar i la seva festa, s'hi va barrejar tot allò de la Hispanitat, el Colom i la resta, i els qui som grandets recordem Aurora Bautista tirant canonades als gavatxos. Tot un cromo del passat amb el qual vam patir d'allò més. De vegades es volen substituir uns cromos per uns altres i això és un perill i un risc. Però sembla que no podem defugir ni els cuentos ni el cromos.

Podria fer una llista llarguíssima de Pilars conegudes, algunes ja no hi són. Durant alguns anys vaig coincidir en una escola amb tres Pilars, una d'elles, excel·lent companya, va morir de forma sobtada l'any de la seva jubilació, la recordo molt sovint. Fa temps que no veig pel barri una Pilarín que tenia uns catorze o quinze anys més que jo, de joveneta sembla que era una mica  eixelebrada i segons testimonis familiars, va voler menar en una ocasió el cotxet en el qual jo dormia el son dels angelets de pocs mesos i el va deixar anar de forma inconscient per una baixada. La meva mare va tenir un gran ensurt però va poder deturar el vehicle, altrament jo no seria aquí per explicar-vos l'anècdota. La vida és atzarosa i imprevisible, la mort, encara més.  

També hi havia una parenta de la meva manera que anàvem a visitar a Sants i per això li dèiem la Pilarín de Sants, coixa a causa d'una caiguda de la seva mare quan estava  embarassada, era i potser és encara una dona alegre, viatgera, culta i educada. El seu pare havia anat a estudiar pintura amb Santiago Rusiñol i l'havia retratat i tot en un quadre que tenien en un lloc privilegiat de la casa. 

És clar que podem trobar Pilars non gratas, com ara la Primo de Rivera o d'altres, en això dels noms hi ha de tot i el nom no fa la cosa ni té la culpa de què un impresentable o un dictador portin el nom que sigui, sobre tot això ironitzava aquella divertida obra de teatre que també vam poder veure al cinema, El nom. 

De fet resulta gairebé impossible no associar determinats noms amb persones que has conegut i això els dóna un pes ètic, estètic i polític, malgrat que intentem racionalitzar les percepcions. Pila i Maria Pilar sonen solemnes però Pili i Mari Pili i Pilarín ja són tota una altra cosa. En català, fa anys, vam veure una peli molt divertida, Què t'hi jugues, Mari Pili? Era la història de tres amigues, la Mari Pili de la ficció era Mercè Lleixà, una molt bona actriu que ens va deixar de forma prematura, als quaranta-nou anys. Mercè també és un nom preciós i que em sembla que va de baixa.

8.10.17

NO EN QUEDARÀ NI UN PER LLAVOR

Resultat d'imatges de y no quedará ninguno

Aquests dies de tardor, adients per explicar contes de por a la vora del foc, tenim a la ciutat de Barcelona Agatha Christie per partida doble. Fa uns dies comentava La visita inesperada, que es pot veure al Teatre del Raval. Més a lo grande ha aterrat a l'Apolo una nova versió en castellà dels Deu negrets, tot un clàssic del gènere. L'any passat vam poder veure a l'Apolo La ratonera. L'Apolo l'ha entomat darrerament Ricard Reguant, esperem que se'n surti amb èxit.  
Resultat d'imatges de dIEZ NEGRITOS
M'he passat tota la vida escoltant que el Paral·lel no era com havia estat i ara he llegit en algun lloc que es vol recuperar l'esperit de l'avinguda en els seixanta, quan molta gent ja en criticava la decadència. Jo crec que el Paral·lel, amb alts i baixos, sempre ha anat fent. Avui allà es concentren en poc espai, encara, uns quants teatres i sales d'espectacles, cosa que no passa enlloc més de la ciutat. 
Resultat d'imatges de TVE DIEZ NEGRITOS

Hores d'ara jo creia que la gran majoria de gent ja se sabia gairebé de memòria l'argument i el final de les obres més conegudes de l'autora anglesa, però no és ben bé així. És habitual creure que allò que sabem nosaltres ho sap tothom, és aquest un fenomen que es repeteix a través del temps i de les generacions i que es manifesta quan es contemplen en grup concursos de la tele, d'aquests amb preguntes i respostes sobre tot tipus de temes. Ahir, en sortir de l'Apolo, escoltava comentaris diversos sobre l'obra i em vaig adonar de què hi ha gent de moltes edats que no ha llegit Agatha Christie. Diuen que els seus llibres són els més llegits després de la Bíblia però per aquí tampoc es que es llegeixi gaire la Bíblia.

Resultat d'imatges de dIEZ NEGRITOS

A la sala hi havia famílies amb criatures tot i que no em sembla aquesta una obra per a infants excessivament petits, crec que alguns nens i nenes van passar por de veritat. És clar que ens hem tornat molt sensibles, amb això de la canalla. Jo, al cinema de barri i de ben petita havia vist coses molt més terrorífiques, ep. I els contes tradicionals, dels quals avui se'n suavitzen finals i arguments, eren terribles. Per no parlar dels exemples morals relacionats amb aparicions, dimonis i càstigs divins.

Resultat d'imatges de TVE DIEZ NEGRITOS

L'obra es considera una de les millors de l'autora, jo no sóc capaç de valorar aquestes consideracions qualitatives, la meva preferida sempre ha estat Cinc porquets, però no en sabria explicar les raons, la veritat. Y no quedará ninguno/ Deu negrets em sembla una mena de gran guinyol, una mascarada, com manifesta en algun moment un dels protagonistes, tot i que tingui un rerefons de crítica a la hipocresia burgesa. L'obra ha conegut diferents versions i, per al teatre, la mateixa autora va elaborar-ne una amb un final menys apocalíptic i més amable. Recordo que era aquesta, amb final romàntic i tot, la versió que havia pogut escoltar per la ràdio en els temps feliços del ràdio-teatre setmanal i que també havia vist en alguna ocasió, interpretada per afeccionats. 

Diez negritos
L'autora, com en d'altres llibres seus, va utilitzar una cançó tradicional infantil. La veritat és que podien haver treballat una mica més la versió que es fa servir en aquest muntatge, en la qual gairebé res no rima com cal tot i que la musiqueta estimuli la inquietud. Així mateix, les figuretes que van caient amb les morts diverses podien haver estat una mica més elaborades. Els detalls compten. A l'obra del Raval, per exemple, la víctima, que es veu d'esquena, és molt maldestra, un ninot amb una perruca horrible que més aviat fa riure i que contrasta amb l'excel·lència general de la posada en escena.
Resultat d'imatges de dIEZ NEGRITOS
La història del títol de l'obra també és divertida i atzarosa. Sembla que això dels negrets, als Estats Units, resultava pejoratiu per raons òbvies. Els negres es van convertir en indis però els indis també es van empipar. En les versions teatrals modernes ja no són ni indis ni negres, sinó soldadets i de soldadets n'hi ha de tots colors. L'illa, que també era l'Illa del Negre i tenia forma de cap de negre ara i aquí és l'Illa del Pirata. Les versions en llibre acostumen a conservar la negritud original. 
Resultat d'imatges de DEU NEGRETS
Quan jo era petita es cantava per la ràdio, en els programes infantils, una cançó semblant, en castellà, en la qual anaven morint gossets: jo tenia diez perritos, unos grandes y otros chicos, uno se perdió en la nieve, nada más me quedan nueve, nueve? nueve. Devia ser antiga car al meu avi ja li sonava i jo l'havia escoltat en aquelles intervencions que feien els infants a la Campaña Benéfica dels senyors Dalmau i Viñas. A mi em feia esgarrifar una mica. Aquest tipus de cançons infantils assassines han anat desapareixent del repertori o s'han reconvertit per tal de no matar ningú, ni persona ni bestiola.
Resultat d'imatges de DEU NEGRETS

Y no quedará ninguno és una bona opció per passar una tarda de diumenge distreta i patidora. Aplega uns quants molt bons actors a l'escenari, tot un goig car avui és difícil veure en escena més de dues, tres o quatre persones, a tot estirar. L'ambientació és interessant, la música fa por, que és el que ha de fer. A la majoria d'actors els hem vist en escena o a la tele però potser els més coneguts siguin Toni Sivilla i Pep Munné. La interpretació de Munné es presenta com una col·laboració especial, tota una categoria ben merescuda. A Munné el trobo més interessant de gran que de jove, però jo ja tinc una edat. Aquí sembla ben bé un atractiu i venerable senyor anglès de categoria, amb un rerefons que neguiteja el públic.

Resultat d'imatges de DEU NEGRETS

L'obra, en el fons, juga amb el nostre subconscient. Qui no voldria poder castigar d'alguna manera tants crims com queden impunes? L'obra ha inspirat  imitacions i paròdies a dojo. Una vegada, quan era jove, amb un altre mestre que era molt de la broma, tips de les coses que ens passaven a les classes atapeïdes i conflictives d'aquella enyorada Segona Etapa, vam endegar una mena de còmic d'estar per casa en el qual un professor, al qual els seus alumnes adolescents havien martiritzat durant anys, els reunia de grans en un casalot, amb l'excusa de celebrar una trobada nostàlgica. Allà els anava eliminant sense contemplacions. Ara ho puc explicar sense complexos, han passat quaranta anys, però aleshores potser ens haurien expedientat, he, he. És evident que la influència dels Deu negrets planava per damunt de la nostra ironia pedagògica i catàrtica.

Resultat d'imatges de DIEZ NEGRITOS PARODIA

A l'obra les víctimes, que també han estat botxins tot i que es podrien considerar diferents graus d'implicació, des de la intencionalitat manifesta i cruel fins a la irresponsabilitat atzarosa, se senten culpables. Però en la realitat els qui en fan de grosses no sempre tenen remordiments, més aviat sembla que això dels remordiments ha passat una mica a la història. A la història de les mentalitats...

En tot cas aquest tipus de teatre, comercial i ben fet, és necessari i fins i tot els més crítics amb la senyora Christie han d'admetre que ja és tot un clàssic i que sempre funciona. Gairebé com Shakespeare. Qui també, molt sovint, és cruel, venjatiu i sanguinari.

6.10.17

GENERACIONS


Resultat d'imatges de Dirty Dancing

Un tema que aconsegueix que la gent connecti és la generació. Però no tan sols, és clar. Cal que la generació coincideixi, més o menys, amb la classe social i el context en el qual vam desenvolupar el nostre passat. Cada generació té el seu imaginari sentimental. L'altre dia escoltava per la ràdio informacions sobre llibres que reivindiquen el cinema dels anys vuitanta, que ara ja és cosa del passat. Amb aquell cinema hi vaig connectar a través dels meus fills, a les sales convencionals i a través de les cintes de video llogades. 


Resultat d'imatges de el cine de los ochenta libros
Em costava d'entendre la devoció que provocaven coses tan carrinclones com Dirty Dancing però això deu passar sempre, a cada grup generacional de pares i mares. Avui el seu protagonista ja es mort i aquella noieta simpàtica té la cara feta un mapa a causa d'aquestes operacions inexplicables d'estètica que han estat inclements amb els nassos de categoria, entre d'altres disbarats. Els balls de Dirty Dancing i de La fiebre del sábado noche m'evoquen més aviats festivals escolars, en els quals l'alumnat de la malauradament desapareguda Segona Etapa mostrava les seves dèries i habilitats, que no pas les mateixes pel·lícules originals.

Tot passa i passa molt de pressa. La memòria és selectiva i traïdora i en ocasions cal recórrer a documents, hemeroteques i fotografies per tal de reconstruir els temps pretèrits amb una mica de fidelitat. Els amics una mica més grans que nosaltres comencen a desfilar vers els misteris insondables del no res, en ocasions ho fa gent de la nostra edat o més jove. I això quan ja hem dit adéu a pares, mares, oncles i tietes. 

Fa pocs dies vaig anar a l'enterrament d'un amic, tenia deu anys més que jo però arriba un temps vital en el qual deu anys són poca cosa. Era absolutament vitalista, les havia passat molt magres, de petit i de jove, però gaudia amb qualsevol cosa, sobretot amb la natura i els petits viatges a l'abast de la gent modesta. Era molt catalanista i independentista, molt més que jo, que sempre dubto. No tenia estudis acadèmics però sentia un gran interès per la cultura i en un centre excursionista al qual pertanyo va endegar fa uns anys un grup de lectura l'activitat principal del qual era llegir en veu alta algun llibre triat.

Entre unes coses i les altres aquests dies em venien el cap poemes de Joan Oliver. Oliver sempre ha tingut els seus devots però durant la meva joventut va semblar que Espriu eclipsava tothom. Avui ja es menysté Espriu, en general ho fa molta gent que no l'ha llegit a fons, com sol passar. Ara el paradigma es Vinyoli, vaja. Però Vinyoli, Oliver, Espriu, pertanyen a generacions del passat. Els poetes del present crec que no connecten d'una forma tan general amb la gent, al menys, de moment. En això la promoció també compta.

El tema de la literatura és subjectiu, encara més en el camp de la poesia. Les nétes de Joan Oliver anaven a una escola del Poble-sec on havia anat la meva filla. La filla d'Oliver, Sílvia, gran actriu i una de les persones a les quals he sentit llegir millor la poesia, feia sempre les lectures dels premis dels Jocs Florals. L'escola va acabar malament, a causa de la política, hi havia mestres socialistes, comunistes, d'extrema esquerra, més independentistes i més federalistes. I una directora idealista però poc realista i sense massa grapa per a la gestió terrenal de l'escola. Avui ens sembla que el passat recent era una bassa d'oli però res de res. 

El resultat d'aquelles lluites dialèctiques, en les quals es feia més política que pedagogia, si és que aquestes coses es poden separar de forma clara, va ser la diàspora de l'alumnat i el tancament de l'escola. La història de les escoles de la transició, amb tot allò del CEPEC, té moltes ombres i encara està per escriure. Entre les activitats pintoresques que s'endegaven en aquell centre una d'elles era fer orellons per anar-los a portar amb els alumnes més grandets als presos polítics de la Model. 

Lluís Xirinacs va tenir molta relació amb l'escola i amb la seva direcció. Malauradament una cosa són els ideals eteris i l'altra, la realitat i les seves espines. En el temps de la LOAPA vam anar tota l'escola a la concentració que es va fer al Camp Nou l'any 1981. Recordo que em va sorprendre saber que algun dels artistes participants havien cobrat, ara ja no em sorprenc de gairebé res. Aquella concentració va ser força unitària però després, com sol passar, les divisions van retornar al context nostrat.


Resultat d'imatges de 1981 crida solidaritat camp nou
Totes les coses s'han de situar en el seu moment, encara que la història sembli repetir-se. Mai no hi ha res igual. En aquella època les escoles públiques feien tot l'ensenyament en castellà, triar una escola que utilitzés el català era, fins i tot, molt car. Avui es venen com a novetats metodologies i tendències que les escoles catalanes, la gran majoria del CEPEC, ja havien inventat. A principis dels setanta, poc després de la mort de Franco, amb l'efervescència política, un director que vaig tenir comentava que amb els anys tot era com una pel·lícula que ja havies vist. A ell, que havia viscut temps pedagògics notables i entusiastes, allò de les innovacions escolars li semblava suat i descafeïnat i sentia aquell temor tan humà, produït per les males experiències, els seus somnis juvenils havien acabat en tragèdia i diluïts en un silenci antic i molt llarg.

Les pel·lícules ens sembla que les hem vist però quan les tornem a veure sempre els trobem detalls que ens havien passat per alt. Els finals de les pel·lícules poden ser feliços, dramàtics i fins i tot oberts i anodins. Orson Welles deia que el final feliç depenia d'on decidies deturar la història. La història de la humanitat és una pel·lícula sense final però no així la vida dels homes i les dones, relativament breu, en general, encara que arribis a vell xaruc. 

Avui em venia al cap aquest poema de Joan Oliver. En recordava alguns fragments, per sort l'he trobat sencer a la xarxa, tot i que el tinc recollit en algun llibre ara resulta molt més pràctic recórrer a internet. El Senyor Internet sí, que ha canviat les nostres vides, tot i que encara ens falta una certa perspectiva per copsar-ne tots els efectes. En aquest poema, amb certa ironia, es manifesta tota una realitat, cadascú és ell tan sols, la resta de la gent és circumstancial, per propera i estimada que la considerem. Cadascú de nosaltres és la mida de totes les coses i de tots els fets que l'envolten i l'han envoltat. Amb cadascú de nosaltres un món, el nostre, comença i acaba. El final no sol ser mai feliç però que resulti suportable depèn de quan i com arribi.


Ja és hora que se sàpiga

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.


Joan Oliver, Pere Quart