15.12.17

L'ELEGÀNCIA SOCIAL DEL REGAL, UNA PRÀCTICA DECADENT

Resultat d'imatges de regals de reis

Fa anys, molts, una coneguda cadena comercial va fer córrer una frase deliciosa, destinada a incrementar el consum de temporada: practique la elegancia social del regalo. Avui es fan coses semblants amb títols en anglès i tot. Aquests dies ens farem regals i regalets a dojo, entre adults i d'adults a criatures, és l'època de la disbauxa. Des que em vaig jubilar he assistit amb certa regularitat a una escola de gent gran, a pintar i dibuixar. Durant els primers anys, en acabar el curs o per aquestes festes era habitual fer una mica de celebració, pica-pica o dinar, i lliurar un detallet al professor o professora que ens havia acompanyat durant un curs o un trimestre. 

Enguany m'ha sobtat el refús d'algunes companyes de curs, mes joves, tot s'ha de dir, davant de la proposta de tenir un detall  amb el profe, una persona excel·lent, competent i amable. Algú fins i tot, de forma contundent i talment com si la proposta fos un despropòsit, ens ha dit que estava prohibit això de fer regals al professorat. Potser han elaborat alguna normativa, qui sap, ara es fan normatives i protocols per a tota mena d'aspectes surrealistes de la vida quotidiana. Abans et preguntaves si allò era pecat o no i ara, si hi ha algun protocol que en condemni la pràctica.

El regal comportava una despesa de dos o tres euros per cap, una misèria, i era totalment voluntari participar en el recapte però algú fins i tot ha comentat que la gent, avui, té dificultats amb els diners i els podem posar en un compromís, cosa difícil d'entendre quan a l'escola s'ha de pagar una matrícula relativament significativa quan s'inicien els cursos i els materials que utilitzem tampoc no són pas barats.

Al final el grup més regalador, majoritari, hem decidit tirar endavant el tema, que es materialitzarà, segurament, en un llibret de poemes. Jo he proposat regalar flors i encara m'ha sortit algú dient, així mateix, que com havíem de regalar flors a un home. Ja fa anys que veig que es regalen flors a directors d'orquestra, cantants o actors, però potser hi ha persones que no se n'han assabentat. Fa anys havia escoltat protestes de senyors queixant-se del tema i manifestant que a ells també els agradaven les floretes i les plantetes.

Som en un estrany món on es  va amb facilitat d'un extrem a l'altre i on, segons en quins ambients, totes les coses es qüestionen i regulen. Això ve de fa temps, és clar, i molts d'aquests detalls nadalencs s'han anat retirant de la circulació. Els temps han canviat. Una coneguda que treballa en una empresa important i amb molta gent em va explicar que fa uns anys, per Nadal, els van regalar un lot on hi havia embotits i un pernil, aleshores van sortir uns quants i unes quantes que eren vegetarians i es van queixar. Podien haver fet moixoni i portar el lot a les cistelles de recapte nadalenc, però res d'això.

Aleshores els de l'empresa, per fer els moderns, van endegar un lot alternatiu amb verduretes i fruites de tota mena. A causa de la novetat, aleshores, molta gent no vegetariana va voler el lot verd i van haver d'encarregar-ne més. Totes aquestes francesilles em semblen mostres evidents de la societat de polls ressuscitats en la quan ens hem convertit.

Quan jo treballava  a la Harry Walker ens obsequiaven amb un d'aquells lots nadalencs els quals, en aquells anys, feien molta il·lusió a les famílies. L'amo del forn on treballava el meu pare, un garrepa, mai no els havia donat res de res, i això que estava folrat. Amb els anys en van tenir un de nou i aquell sí que els regalava un bon lot de Nadal. Un any, a la Harry Walker,  ens van donar a escollir entre dos lots, un d'ells era una mica més selecte i amb menys coses i més llacets, car provenia d'una pastisseria d'anomenada, el cas és que el tema va fer que els qui havien triat el lot selecte fessin mofa dels que havíem optat, com jo mateixa, pel lot normalet, on hi havia més coses, la veritat. Qualsevol tema serveix per dividir-nos en faccions, vaja.

Durant els meus primers anys a l'escola, en aquelles escoles modestes, de barri, els alumnes sempre ens portaven alguna cosa per Nadal, coses senzilles, figuretes kistch o capsetes de polvorones. Els feia una gran il·lusió regalar-nos aquella mena de coses i a mi també em feia il·lusió que me les portessin. Hi havia mestres repatanis que es queixaven de la poca qualitat dels regals, al món hi ha de tot. Tan sols una vegada em vaig sentir incòmoda, va ser, precisament, amb el regal d'una nena, filla d'un mestre de l'escola, que no era gaire aplicada, la veritat. Els pares em van dur una cafetera, tot un luxe, i em va semblar ben bé que era una demanda per tal que la privilegiés a l'hora de qualificar, aleshores encara es qualificava de forma convencional, amb puntuacions, i no amb les bestieses que van venir després, allò de que progressa de forma adient o precisa millorar.

El sector dels mestres, en entrar-hi més gent jove, es va polititzar força i tot es qüestionava, en general es van prohibir els regals, cosa horrible. De tota manera, van ser més aviat els regals individuals, en ocasions els pares i mares feien alguna cosa en equip, això era tolerat. En una escola de L'Hospitalet vaig viure l'elegància social del regal més bonica que he viscut, l'associació de pares i mares ens convidava a dinar i ens feia un petit lot nadalenc per a tothom, mestres, senyores  de la neteja, bidells i fins i tot un guàrdia urbà que feia molts anys que vigilava les entrades i sortides de l'escola, una mica complicades ja que hi havia un carrer amb força trànsit davant de l'escola. Allò sí que era democràcia regaladora. Aquella escola va tancar, com tantes altres, amb el descens de la natalitat dels noranta.

De vegades, en aquells primers anys en què no s'acceptaven regalets, hi havia mestres que feien que els infants que en portaven se'ls tornessin a endur cap a casa, em semblava una pràctica horrible. De vegades fins i tot et preguntaven, les mateixes criatures, si acceptaries regals, cosa que et posava en un compromís espinós. Una amiga mestra feia broma sobre el tema, i de forma irònica comentava que si li preguntaven això els diria: sí, maco, i quan més car i bo sigui, millor... 

Mentre els mestres refusàvem els polvorones per motius ideològics, en sectors com el mèdic es repartien moltes coses de forma oberta o dissimulada, he escoltat casos explicats per persones que havien fet de visitadors mèdics absolutament surrealistes. Crec que ara la cosa es controla molt més que no pas abans, en tot cas hi ha formes de suborn molt subtils i poc evidents, en molts sectors professionals. Em temo que molts d'aquests corruptes que van sortint a la llum en aquests darrers anys van considerar en algun moment que tot plegat  eren detallets, estrenes o propines ben merescudes. 

L'esquerranisme pedagògic va arribar al tema religiós i nadalenc i en alguns centres molt mentalitzats es va arribar a celebrar això tan lleig del solstici d'hivern, durant un temps algunes forces vives dels ajuntaments també ens volien fer passar per l'adreçador i bandejar la simbologia tradicional la qual, de fet, ja ha desaparegut de coses com les lluminàries. 

Entenc que durant anys la religió va ser un pes feixuc que generava refús però crec que cal separar el dogmatisme abusiu de la tradició familiar i entranyable. Ens agradi o no hem crescut enmig d'una cultura cristiana i catòlica i ens hem de quedar amb el que ens abelleixi. Es fàcil caure en estranyes contradiccions, es fa els solstici d'hivern i s'arrenquen les cames de la pobra Quaresma, per exemple. No es parla per a res del rerefons històric de la Setmana Santa però es munten execrables mones de plastilina. No podem defugir la incoherència ni la contradicció.

Un altre tema que es va popularitzar va ser el de l'amic invisible, inspirat en les valentines forasteres. Jo m'ho passava molt bé pensant en el regal que faria a la persona de l'escola que m'havia tocat però hi havia qui se sentia incòmoda amb la qüestió i amb el temps ja va començar a haver-hi qui no hi volia participar i es va acabar, a la meva darrera escola, per eliminar aquella pràctica tan divertida, que precedia al dinar de Nadal. Tot i que sembla que les minories s'han d'ajustar a les majories resulta que en moltes ocasions m'he trobat amb el fet de què una minoria punyetera i insistent ha aconseguit acabar amb pràctiques majoritàries innocents, que ajudaven a millorar la convivència, l'alegria i l'amistat.

Espero que si al final amollem un llibret al profe i ens mengem plegats quatre olivetes els puritans no ens denunciïn a les autoritats competents i ens posin una multa. Tot pot passar en aquests temps complexos i difícils.

11.12.17

CONCHA VELASCO, LA REINA JOANA I ELS MITES HISTÒRICS

Resultat d'imatges de concha velasco reina juana

Tinc una mena d'admiració incondicional per Concha Velasco, lligada al fet de ser una actriu relacionada amb gairebé tota la meva vida. Des del temps en el qual era una actriu joveneta, bonica i simpàtica que sortia a les pel·lícules espanyoles, quan aquestes van intentar una via comercial més alegre, més moderna, sense flamenc i en colors, fins al present, Velasco va lligada a molts bons moments de la meva pròpia vida, a través del cinema, el teatre i la televisió. Era la noia de la Creu Roja preferida de la meva mare.

Ahir acabava el seu pas de tres setmanes per Barcelona, en aquesta ocasió al Borràs, amb una obra pensada per al lluïment de l'actriu, representant un personatge mític de gairebé la seva mateixa edat. L'obra és un monòleg en el qual la reina Joana, dita la Boja, repassa la seva vida, tràgica, complexa i llarga. A Joana de Castella, com explicava l'actriu en una entrevista, menys matar-la li van fer de tot.
Resultat d'imatges de Juana la Loca cuadro histórico
Aquesta reina ha fet vessar molta tinta i molts tubs de pintura. Hi ha un munt de llibres sobre el personatge, llibres d'història i de ficció. Recordo que en una ocasió uns ex-alumnes de l'escola ens van venir a veure i ens van explicar que el professor d'història, a l'institut, els havia fet fer un treball sobre si la reina era boja o no, a través de documents de l'època. Em van explicar que la deducció majoritària havia estat que no era boja. 

Però tot és relatiu i precisa estudis seriosos. Avui el concepte de bogeria és molt diferent del d'aleshores. Fa uns dies escrivia sobre Verdaguer, avui es considera que alguna mena de trastorn tenia, agreujat per les circumstàncies de la seva vida, però possiblement en èpoques més remotes hauria estat considerat un sant. Tot és relatiu, temporal i interpretable. No ens podem refiar dels documents, si avui es falsifiquen i tergiversen no cal ni pensar el que s'esdevenia en el passat.
Resultat d'imatges de Aurora Bautsita juana la loca
Per a molts de nosaltres la reina Joana va ser Aurora Bautista, en una pel·lícula força ben feta per l'època i que copiava moltes imatges que procedien d'aquella pintura històrica del segle XIX, tant del gust de la gent d'aleshores i de la qual procedeix una gran part del nostre imaginari mític. Sobre la reina Joana ha escrit molta gent, fins i tot un escriptor nostrat una mica outsider, no tan conegut ni reconegut com mereix, Guillem Viladot. 

He llegit algunes biografies sobre la reina. La novel·la de Viladot, força psicològica, no em va acabar de fer el pes, com tampoc la que va el mateix autor va dedicar a Carles, el fill de Felip II, mitificat de forma absurda, fins i tot a través de l'òpera. El monòleg de Caballero, escenificat per Velasco, recull en certa manera la visió actual sobre la reina, una boja relativa i lúcida que sospita amb raó que el seu marit ha estat enverinat pel pare, aquell maquiavèl·lic model de Maquiavel que va ser Ferran. També s'esmenten coses com ara el poc convenciment religiós de la reina, que la feia refusar la confessió. El monòleg és com una llarga conversa amb Francesc de Borja, invisible.
Resultat d'imatges de Joana guillem viladot
Hi ha documents que incideixen en aquest poc fervor religiós, que la van fer sospitosa de luteranisme, documents del fill, demanant que si cal es recorri a tortura per fer-la entrar en raó i obligar-la a llaurar dret en el tema religiós. El fill, Carles, que mai no va parlar espanyol, i el nét, Felip, una figura que també la mitologia ha tergiversat, la van anar a veure una o dues vegades, era un problema per a tothom. I malgrat els maltractaments i les condicions de reclusió Joana va morir amb setanta-sis anys, xifra que per l'època resulta sorprenent. 

Durant un temps va poder comptar amb la companyia de la filla petita, Caterina, però expliquen que Carles es va compadir de la noia i se la va emportar per casar-la amb el rei de Portugal. Mentre la vida de Joana ha estat molt reescrita i reinventada, la d'aquesta Caterina, una dona discreta, bonhomiosa i seriosa, en sabem poca cosa. Va tenir uns quants fills que van morir i un nét que va sobreviure, Sebastià, els drets del qual va saber defensar davant de la seva família monàrquica espanyola.

Sebastià va morir en una batalla però la seva figura va genera moltes llegendes i episodis estranys, com ara el del pastisser de Madrigal. La dinastia es va extingir amb la seva mort i va passar als Bragança, Portugal va ser molt reticent a les unions amb l'altre regne peninsular i se'n va sortir. En el monòleg es reflexiona sobre el poder, sobre les pàtries, sobre l'ambició. L'escenografia, sòbria,  aquesta fosca presó de Tordesillas, s'acompanya, sense excessos, amb aquests recursos audiovisuals que tant faciliten avui la tasca escenogràfica.
Resultat d'imatges de Juana la Loca de vez en cuando
A l'escola ens van passar més d'una vegada Locura de amor i després jugàvem a imitar la reina quan va repetint que el seu marit difunt està adormit. Al cinema Amèrica quan jo era petita feien varietés, després de les pelis, i sovint sortia un senyor que entonava allò de doña Juana, ¿por qué lloras? si es tu pena la mejor, porque no fue mal de amores, que fue locura de amor... M'encanten les cançons històriques. Posats a fer broma fins i tot Lola Flores va fer una paròdia estripada sobre el tema. De fet, el títol d'aquella pel·lícula infumable no és tan absurd, pot ser que Joana tingués problemes mentals de forma intermitent. 
Resultat d'imatges de Comuneros
Un episodi en el qual es mostra aquesta irregularitat és el dels Comuneros, als quals va donar suport i va abandonar després a la seva sort. En tot cas potser no arribarem a saber ben bé la veritat sencera, Joana va ser una dona amb gelosia compulsiva evident, enmig d'un món d'homes ambiciosos i en una època en la qual els grans estats s'anaven conformant a còpia de conspiracions i pactes matrimonials diversos. El que en podia pensar, de tot plegat, el poble, tampoc no ho podem saber. Poques opcions tenien, vaja. 
Resultat d'imatges de Reina Juana
Tant al teatre com al cinema hi ha gent que riu de coses que no fan riure, amb això em vaig trobar ahir, al teatre, i fins i tot vaig escoltar algun comentari pel darrere sobre la innegable guilladura de la reina quan crec que l'obra és més aviat una reflexió sobre el poder i reflecteix la lucidesa de la reina al final de la seva vida. Quaranta-sis anys de reclusió poden acabar amb moltes lucideses, és clar. Velasco va comptar amb molts aplaudiments, com era d'esperar, hi ha molts incondicionals de l'actriu que hores d'ara ja ha demostrat que pot fer de tot i que tot ho pot fer bé. De fet, en el cas d'aquests personatges emblemàtics i coneguts els anem a veure més aviat a ells que no pas l'obra tot i que un repàs per la història sempre resulta instructiu.

10.12.17

INCOMODITATS CARITATIVES

Resultat d'imatges de RECAPTE D'ALIMENTS

Avui dia parlar de caritat o de almoina sembla de mal gust. Hem optat per fer variacions semàntiques, d'aquests tan habituals, amb eufemismes que actualitzen el nostre vocabulari i l'adapten al present. Avui tot és solidari. S'abusa a tort i a dret d'això de la solidaritat i no m'estranyaria que d'aquí uns anys també la paraula fos substituïda per alguna altra de nova creació. 
Resultat d'imatges de solidaritat
Quan jo era petita, per Nadal la caritat, en el seu sentit més casolà, més enllà de la virtut oposada a l'enveja i que és sinònim d'amor a la gent, ens amarava de bons sentiments. Per la ràdio, el mitjà estrella d'aleshores, hi havia una campanya constant de recapte pro cama del tuberculoso pobre. La tuberculosi era encara un mal molt present entre la gent, augmentat per les misèries de la guerra i la postguerra. L'extensió del mal entre els joves i criatures, en èpoques passades, s'atribueix a la immensa devastació produïda per les guerres napoleòniques. 

Encara als mestres, quan vaig començar a treballar, a principis dels setanta, ens feien una prova per detectar aquesta malaltia. La gran curiositat és que mai més no ens tornaven a fer cap revisió mèdica, malgrat estar en contacte constant amb criatures. En canvi, abans de fer de mestra, durant els vuit anys que vaig treballar a l'empresa Harry Walker, ens en feien una de gratuïta cada any.

Resultat d'imatges de LA MARATÓ

El programa de ràdio estrella dels Nadals passats, però, era la Campaña Benéfica de Radio Nacional, amb els populars senyors Dalmau i Viñas, més simpàtics per la ràdio que no pas en directe, com sol passar amb tantes estrelles mediàtiques de tots els sectors. Al programa hi anaven moltes criatures, a portar quatre rals i a recitar algun poema o cantar alguna cançó. 

Una professora jove de la meva escola ens hi va portar, vam recollir alguns diners, crec que vam arribar a la xifra de setanta-cinc pessetes, i ens vam aprendre diferents poesies. Tan sols jo vaig poder recitar la meva, que era una mica llarga i aviat ens van aviar. La sortida va ser tota una aventura, encara el carrer Aragó era obert i es veien passar els trens. Al programa hi va sortir un conjunt d'aleshores que van cantar allò de anda chiquillo, tira el cigarrillo, márchate a tu casa...
Resultat d'imatges de señores dalmau y viñas
El poema que vaig recitar per la ràdio era Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán. Es una historia emotiva sobre la caritat carrinclona, un senyor benestant passa una nit a la muntanya amb la criatura que li cuida les vaques i aleshores s'adona de com l'explota. Així que l'endemà li diu que li apujarà la setmanada i pren una mica de consciència sobre la injustícia social. 

En una obreta costumista de Benet i Jornet, molt interessant pel que té de reflex de la societat del temps de la campanya benèfica, Quan la ràdio parlava de Fanco, la protagonista va a una emissora i recita un poema i tots els veïns de l'escala l'escolten, embadalits. L'obra la vaig veure al Romea i el paper de la noia rapsoda el feia la Sardà, que encara era joveneta. 
Resultat d'imatges de quan la ràdio parlava de Franco
A l'obra també hi surt un matrimoni de trepes que prospera i se'n va a viure a Infanta Carlota. Potser va ser casualitat però a la meva escala uns veïns que van prosperar també se'n van anar a viure a aquest mateix carrer, que aleshores era el súmmum de la modernitat, a uns pisos d'aquells que feien les entitats de crèdit i que es repartien segons recomanacions i coneixences, o sigui, per enxufe. La meva empresa, Harry Walker, va inaugurar allà unes noves i flamants oficines, abans de fer figa amb la crisi econòmica.
Resultat d'imatges de aquí h ha gana
L'esquerra de la meva joventut era molt crítica amb això de fer caritat. S'havia de fer justícia i no pas donar almoina, tenien raó, però no van saber com fer-ho quan van manar i l'ajuntament de Barcelona es va sentir molt incòmode amb aquella campanya dels vuitanta, uns anys complicats, miserables en molts aspectes, Aquí hi ha gana, promoguda per sectors diversos, molts dels quals relacionats amb la sempre tan criticada església catòlica. Recordo entre moltes incomoditats la de la senyora Vintró, interpel·lada per la televisió sobre el tema, en aquella època.
Resultat d'imatges de la catalunya pobra
Feia anys, en els primers setanta, es va publicar ja un llibre emblemàtic, La Catalunya pobra, que desfeia el mite de la Catalunya avançada, rica, plena, moderna i fashion. Durant els anys trenta, que ja apuntaven maneres tot i que acabessin com van acabar, la societat catalana ja es va sentir trasbalsada en llegir els llibres de Juan Arbó que incidien en la pobresa extrema de certs sectors del sud català, com Terres de l'Ebre. 

La història de la misèria dels anys vuitanta, amb la misteriosa extensió de la droga per tot arreu i amb aquelles barriades marginals farcides de petits delinqüents sense esperança encara està per explicar en profunditat i aquell cinema quinqui mereix tota una tesi doctoral. El tema de l'heroïna va afectar totes les classes socials, crec que no hi ha ningú de la meva edat que no en pugui recordar casos diversos i dramàtics, relacionats amb parents i coneguts, però el cert és que els rics i benestants tenen molts més recursos quan van mal dades. 
Resultat d'imatges de LA MARATÓ
Torna Nadal i, tot que hi col·laboro a desgrat, tornen coses com ara els recaptes d'aliments i la Marató. Totes dues iniciatives m'incomoden, ja sé que hi participa gent esforçada i de bona fe, però fa uns dies van entrevistar unes senyores jubilades, abillades amb el dorsal i acabades d'arribar de la perruqueria, encantades de participar cada any en això d'omplir caixes de cartró a la sortida dels mercats, i de forma maliciosa vaig pensar en aquelles dames benestants de les mesas petitorias, què voleu que us digui. Una pel·lícula emblemàtica sobre Nadal és Plàcido, amb el seu humor i la seva mala llet i Cassen, qui per cert, també vivia a Infanta Carlota, en el paper de la seva vida i en estat de gràcia. 
Resultat d'imatges de plácido película
Encara més angúnia em fa la Marató. El primer any que la van organitzar vaig pensar que seria una cosa puntual però s'ha convertit en tradició solidària. Palesa la misèria moral d'una societat que no és capaç de destinar els diners que calen a les coses importants, a la investigació sobre malalties, a la ciència pràctica. Es fa espectacle d'aquestes malalties, hem d'escoltar versions horribles de cançons diverses i tothom sembla encantat d'haver-se conegut. 

Ja sé que a molta gent li encanta, als barris i pobles s'organitzen tota mena de coses per recaptar diners i això forneix llaços entre la gent, tot té dues cares, o moltes. No podríem organitzar els recaptes a través de donatius personals, anònims, discrets? No hi ha manera de dedicar una part més substanciosa dels impostos a comprar menjar per als necessitats, a finançar la investigació? Al capdavall els diners s'amollen igualment. 

Entenc el procés psicològic que fa que ens sentim més conformats donant oli, farina i pots de llegum o participant en la Marató que no pas ingressant uns quants euros en un compte determinat. L'entenc però m'agradaria que tot fos d'una altra manera. Durant tot l'any hi ha, per sort, molta gent dedicada a la caritat solidària, menjadors socials, o l'admirable gent d'Arrels, que intenta pal·liar el gruixut problema dels sense sostre, tan present per tot arreu i cada dia més, o aquesta institució incombustible que és Càritas, amb tants voluntaris esforçats.  Persones que no fan soroll, ni canten, ni reciten, ni surten per la televisió. Potser no podem viure sense espectacle, és la nostra creu mediàtica, això.
Resultat d'imatges de sense sostre
Per un costat som generosos amb les necessitats i per l'altra anem a comprar de tot i més, promocionats per invents diversos, com ara això del Black Friday o les nits de les botigues i botiguetes. I potser ha de ser així per tal que tot funcioni tot una mica, malgrat la política i les inquietuds diverses que ens encalcen. M'agradaria saber què opina l'esquerra d'avui, la més jove, sobre totes aquestes coses, més enllà de parlar de remeis dràstics i eteris, com ara acabar amb el capitalisme salvatge, per exemple. Les solucions a llarg termini sempre resulten molt inquietants.
Resultat d'imatges de black friday botigues
Una altra qüestió que m'incomoda és que per a qualsevol tema es demani opinió a les criatures, també sobre aquests temes solidaris. Als infants els fem dir allò que ens convé i quan ens convé, sempre fan gràcia, és clar, però els manipulem sense concessions, tant quan els demanem una opinió que no poden donar encara de forma crítica com quan els fem empassar, i aquests dies encara més, una publicitat lamentable sobre joguines i joguinetes o llaminadures estranyes. 

Deien, fa anys, que els anuncis dirigits als infants desapareixerien però, com tantes altres propostes ben intencionades, el més calent és a l'aigüera. Quan s'evidencia un problema relacionat amb mancances de tot tipus o amb coses com ara l'horrible situació dels refugiats o les guerres sempre es parla de criatures, sembla que fan més pena que no pas els adults o els vells, quan tots, petits i grans, formen part del mateix bloc, el d'aquesta humanitat imperfecta i fràgil. 

Amb els anys i panys que fa que els mestres de bona voluntat, la gran majoria, hem intentat transmetre bons sentiments i solidaritat a l'escola, encara que de vegades sembla que haguem fet tot el contrari, pels comentaris que escolto sovint sobre els problemes educatius, la nostra societat hauria de ser una meravella. L'altre dia sentia algú que feia una crida al treball en equip a l'escola, suposant que fins ara no s'ha fet. La ignorància és molt agosarada i inventar la sopa d'all, això sí, canviant-li el nom per un altre de més actualitzat, una constant.

Per cert, encara entenc menys aquestes iniciatives que et demanen que per ser solidària nedis, corris, pedalegis, ballis la conga o et posis un llacet de coloraines... No acabo d'entendre què  tenen a veure unes coses i unes altres, la veritat. Suposo que puc ser solidària sense haver de suar la cansalada, vaja.

8.12.17

NECESSITEM CANÇONS

Resultat d'imatges de Cesk Freixas

Vaixells de llibertat (Cesk Freixas)


El que avui és nostre crit de lluita

demà serà un sospir de victòria,
si viu la terra també viu la gent,
que visqui ara i que ho faci lliure.



Ni França ni Espanya aconseguiran
robar tot allò que no els hi pertany,
el nom d'una terra i d'una gent,
el nom dels Països Catalans.



I passa l'aire
que dels vuit vents
en farem un
de més lliure i digne,
que bufarà
ones d'il·lusió
a tots aquells
que la van perdre.



I els del nord
no perdrem el sud,
ni un pam de terra
ni una gota d'aigua,
i un cop de vent,
cada minut,
remolcarà a la mar
un nou vaixell de llibertat.


Confesso la meva ignorància a l'entorn de la música actual en català i en el que sigui. Molts grups que he escoltat, de forma puntual, i que són objecte de la devoció de sectors diversos de jovent no em diuen res, em produeixen somnolència, potser a causa de l'edat, i diria, tot i que pot ser una percepció, que una de les coses que me'ls fa poc interessants és que sovint la seva temàtica gira a l'entorn de les relacions de parella més ràncies i convencionals.

Aquests dies, en els moviments de masses generats per la situació política, hem tornat a escoltar els clàssics de la cançó protesta, Diguem no i, sobretot, L'estaca, que jo crec que té al seu favor el fet de comptar amb una música senzilla i enganxosa. Dels pocs cantants clàssics de la meva edat que s'han mullat amb el tema una ha estat Maria del Mar Bonet amb allò de Què volen aquesta gent. La lletra d'aquesta cançó és de Lluís Serrahima i explica un fet real i horrible dels anys seixanta.

En el repertori musical entonat i corejat per la gent d'avui hi trobo a faltar cançons d'avui fetes per gent d'avui. No és pas que no hi hagi cantants de protesta. Un dels més significatius i interessants, pel meu gust, és Cesk Freixas. Cesk Freixas escriu poemes i canta també cançons d'altres autors i en alguna actuació en actes multitudinaris ho ha fet així. Té una llarga i sòlida carrera musical però els cantants d'avui i el seu reconeixement generalitzat no té res a veure amb el que passava quan jo era jove.

Un dels problemes són els mitjans de comunicació, gairebé no hi ha programes musicals, no tan sols pel que fa a la cançó d'autor sinó en general. A tot estirar t'expliquen que algú ha tret un disc i un dia de tant en tant te'n posen alguna coseta per la televisió. És clar que tothom té el seu públic i els seus seguidors, els concerts en directe són molt importants, però més enllà d'aquestes devocions la situació fa que a l'hora de cantar plegats tornem al de sempre i sembla que costa trencar les barreres generacionals.
ceskfreixas-discografia
Vaig conèixer Freixas en cercar cançons relacionades amb el meu barri. Una de les més famoses i conegudes del cantant  crec que és la de La petita Rambla del Poble-sec. En una ocasió, fa alguns anys, va actuar al barri, durant una Festa Major, amb un cantat valencià també molt interessant i reivindicatiu, Pau Alabajos. Malauradament ho van fer a l'aire lliure, enmig d'un ambient festiu i sorollós poc adient per gaudir d'unes lletres amb un contingut clarament polític i de reivindicació. Tots dos cantants són persones implicades en els sectors més radicals de l'esquerra. Jo crec que s'han de recuperar els recitals en petits espais, a porta tancada, per tal que es pugui gaudir d'unes lletres que sovint són, fins i tot, més importants que la música.

Està molt bé tornar als clàssics però crec que els temps nous precisen de missatges nous, capaços de formar part de la nostra vida i del nostra imaginari a nivell generalitzat i transversal. Avui hi ha gent de casa que fins i tot canta directament en anglès, què hi farem, hi ha d'haver de tot a la vinya del Senyor. Però els compromesos amb la llengua, amb el país i amb la música mereixen més oportunitats d'accedir al reconeixement de la majoria. I això arribarà quan, més enllà de L'estaca, en qualsevol manifestació massiva -i crec que en tenim per dies- puguem corejar lletres d'avui escrites per gent d'avui i que parlin del present. 

Encara que moltes coses sembla que es repeteixin, les circumstàncies són diferents i l'època, també. De moment, i que duri, uns fets com els que explica el Què volen aquesta gent, pertanyen a temps més difícils encara. I amb molta més violència institucional física. La violència psicològica, en canvi, potser ha anat en augment de forma subtil i evident.

Estic segura de què hi deu haver molts cantautors actuals dels quals en desconec la trajectòria, no tan sols a Catalunya, sinó a tot arreu. Que no en sàpiga res o en sàpiga poca cosa crec que és culpa d'una política cultural mesquina i curta de vista. La Transició va aconseguir acabar amb moltes coses, també amb un munt d'iniciatives musicals, entre les quals, la més rellevant, aquella Nova Cançó que els mateixos polítics es van carregar quan no els va ser útil. 

Vam retornar a les havaneres, a un munt de lletres carrinclones, car l'havanera catalana, amb poques excepcions, no s'ha renovat a l'estil del que va fer, per exemple, Carlos Cano amb la castellana i amb la mateixa copla. Tot i que pel camí, les coses com siguin, Cano va aigualir el seu costat més reivindicatiu, una mostra del qual és la terrible cançó sobre el Cas Almería.

La Nova Cançó va menystenir la cançó tradicional, un gran error. Aquí ens mata l'avantguardisme ximplet. Per sort sempre hi ha excepcions, Lídia Pujol ha recuperat cançons tradicionals donant una nova lectura a aspectes com ara la situació de la dona i la violència ancestral exercida sobre elles. I és que es tracta sempre de sumar i no pas de restar,  en aquest camp i en tants altres.

6.12.17

VIROLET SANT PERE, VIROLET SANT PAU...

Resultat d'imatges de Sant Nicolau

El dia de Santa Constitució Incorrupta coincideix amb el dia de Sant Nicolau. La festa de Sant Nicolau s'havia celebrat força en alguns pobles, la meva parella sentimental m'explica que una versió infantil de la cançoneta que podeu veure reproduïda al bonic quadret de dalt que ells cantaven de menuts, quan anaven a fer recapte per les cases, i perdoneu si fereixo sensibilitats, feia: Virolet Sant Pere, virolet Sant Pau, els collons em pengen, la cigala em cau...

A l'escola dels meus fills celebraven força aquesta festa i els nois i noies de vuitè tenien cura de l'ordre educatiu. En una ocasió el meu fillet, que devia tenir uns nou o deu anys, em va explicar que els mestres ocasionals els permetien coses com ara fer dibuixos pujats de to, per tal de celebrar el llibertinatge inherent a aquests canvis en el poder establert. Un dels que va arribar a les meves mans mostrava un Superman reconvertit en Príap i volant pels espais siderals. Diria que, com sol passar, molts mestres i progenitors no s'assabentaven de la pel·lícula.
Resultat d'imatges de El Samontà
En la celebració de la Festa els nens i nenes cantaven i escenificaven una edificant llegenda en la qual Sant Nicolau va pel món, té gana, i un carnisser el convida a dinar i li dona carn en sal d'unes criatures que ha estossinat. Per sort, Sant Nicolau els ressuscita i tot acaba més o menys bé. Al meu fill, un any, li va tocar fer de Sant Nicolau i li vam endegar una disfressa molt reeixida. Vaig exportar la festa a l'escola on jo treballava i el paper del carnisser assassí de criatures era molt cobejat pels petits actors. La fotografia és de la meva escola, El Samontà, avui transformada en Escola d'Idiomes, malauradament. Aquest grupet era una meravella.
La portentosa vida del pare Vicent (cartell).jpg
Hi ha històries semblants, sobre nens reduïts a bistecs i ressuscitats per sants diversos, entre les quals una que fa referència a Sant Vicent Ferrer i que crec que en una pel·lícula estripada i molt valenciana, de fa anys i panys, es podia contemplar.  La pel·lícula era La portentosa vida del pare Vicent i va ser molt criticada, és clar, avui no sé ni si la podrien fer, la veritat. Ni tan sols sé si avui a algunes escoles encara s'explica una història tan gore com la del carnisser i Sant Nicolau. En tot cas, a les escoles de Primària els alumnes més grans ja són relativament petits i em temo que això de canviar l'ordre establert no deu tenir el mateix pes específic. 
Resultat d'imatges de la portentosa vida del pare Vicent
En l'àmbit religiós professionalitzat també existeixen tradicions nicolauesques com ara la del Bisbetó montserratí. Sant Nicolau ha esdevingut amb els anys el Papa Noel blanc i vermell de la Coca-cola però tot té la seva gràcia. Pitjor, pel meu gust, són els tions amb cara pintada, horribles i que em suggereixen històries dignes de l'escriptor Stephen King, la veritat. Les tradicions evolucionen i així ha de ser, encara que no ens agradin els canvis. I, al capdavall, quan ets petit tot et sembla bonic i com si s'hagués fet sempre, vaja.

He trobat la lletra del romanç per a la representació. Avui fins i tot t'avisen a la xarxa de què no és políticament correcta, per si un cas. Ignoro si té autor conegut. Potser la carn en sal és una metàfora de la Santa Constitució, que és podria esbocinar i mantenir en sal durant una temporada... qui sap.

ELS TRES PETITS INFANTS I SANT NICOLAU

Si n’eren tres petits infants,
varen anar a espigolar els camps.
Mireu el què va succeir:
Que es varen perdre pel camí!

Tirem per aquí,tirem per allà…
La nostra casa on serà?
Truquen al vespre a un carnisser:
Que ens obrireu, bon carnisser?


Entreu, entreu nois estimats,
que aquí hi ha lloc per a tots plegats.
Passar el portal només van fer
i els va matar aquell carnisser


Els va tallant en sis bocins
i al saler els posa com garrins
Set anys després passà per allí
Sant Nicolau tot fent camí


Al carnisser va anar a trucar:
Carnisser tens llit i sopar?
Sant Nicolau entreu,entreu
Que en aquí dins lloc trobareu,


Sant Nicolau així que entrà
ja demanava per sopar
Voleu pernil d’allò més bo?
No, en vull, que no és gens bo.


Voleu un tros de vedell xic?

No en vull, no en vull,que no és bonic
De la carn tendra menjaré
que fa set anys que és al saler.


El carnisser quan ho sentí
de casa seva va fugir.
Oh carnisser,no fugis,no,
Demana a Déu el teu perdó.


Sant Nicolau al saler va
picant tres voltes amb la mà.
Petits infants que en aquí estau
jo sóc el gran Sant Nicolau


I va estirar el Sant tres dits
i s’aixecaren els petits
El primer diu:-Que he dormit bé!
I el segon diu:-I jo també!


I fa per últim el tercer:
-Jo al mig del cel em creia ser!
Si n’eren tres petits infants,
varen anar a espigolar els camps.