20.1.18

UNA DAMA DEL PASSAT, DES DE L'ALT URGELL A WINDSOR



Resultat d'imatges de mariquita tennant


En aquesta novel·la Lluís Barber (1939), professor emèrit de la UAB i amb un gruix d’interessants publicacions al darrere, retorna a la novel·la històrica, gènere amb el qual va guanyar el Premi Sant Joan l’any 2001, precisament amb un llibre sobre els Edgeworth, per evocar la vida d’una dona molt interessant, desconeguda fins que a partir de la seva recerca, per una d’aquelles interessants casualitats que premien la tasca dels investigadors seriosos, es va ensopegar amb aquest personatge.

La història ens l’explica la mateixa protagonista des del més enllà, cosa que justifica i permet alguns anacronismes semàntics. Mariquita Tennant, de soltera Maria Francisca Eroles i Eroles va fer un llarg camí des del 1807, any del seu naixement (tot i que la placa que li van dedicar a Clewer digui 1811) fins el 1860, any en el qual va morir. Originària del Pla de Sant Tirs, a l’Alt Urgell, va acabar per viure a Anglaterra, on es va casar dues vegades. L’autor divideix el llibre en tres parts, relacionades amb el periple vital de la protagonista.

Després de quedar vídua per segona vegada, Maria Fracisca, es va dedicar a ajudar les dones pobres, maltractades i amb dificultats de Windsor. La seva tasca en aquest camp va propiciar que el 2005 s’instal·lés una placa commemorativa a la seva casa de Clewer, el descobriment d’aquest reconeixement també el devem a l’autor del llibre. De fet, l’interès de Barber, economista, anava enfocat a un altre personatge, Francis Ysidro Edgeworth (1845-1926), economista i estadístic irlandès de mare catalana, Rosa, germana de Mariquita. L'autor va poder aplegar molta informació en diferents biblioteques angleses, sobretot cartes familiars, però poques dades sobre la branca catalana de la família.

Resultat d'imatges de retrat de família sobre fons de trèvols

La novel·la històrica amb la qual, l’any 2001, Barber va guanyar el Premi Sant Joan, Retrat de família sobre fons de trèvols, està centrada en els Edgeworth i en la seva relació amb els Eroles. Les investigacions de Barber es van ensopegar amb informacions errònies sobre Antoni Eroles, pare de Mariquita i de Rosa, la mare de l’economista. Antoni Eroles sembla que era contrabandista d’indianes i de mules i comandant dels miquelets d’Organyà. Malgrat la coincidència en els cognoms va lluitar contra el baró d’Eroles i, en ser liberal, va decidir marxar amb tota la família a Anglaterra, a causa del retorn del govern absolutista de Ferran VII, seguint el general Mina. No va ser l’únic, més d’un miler d’espanyols va anar a aquell país a causa de la política i van ser molt ben acollits.
Mariquita Tennant va rebre, malgrat ser una dona, una educació important per l’època. El seu nom ve de la unió dels dos d’origen, Maria i Paquita. Al llibre, Barber barreja personatges històrics i imaginaris, cosa que li permet el format triat, el de novel·la. També aquesta tria li permet imaginar els trets de la possible personalitat de la protagonista, personalitat a la qual confereix un sentit de l’humor molt original, entre català i britànic. Tennant va rebre suport i reconeixement de gent com el primer ministre Glastone i el bisbe d’Oxford. De plaques blaves com aquesta, dedicades a gent originària de l'estat espanyol, a Anglaterra tan sols n'hi ha un parell, l'altra homenatja Salvador de Madariaga.

Resultat d'imatges de placa mariquita tennant windsord
El llibre sobre Mariquita Tennant té el valor excepcional de donar-nos a conèixer una dona ignorada a casa nostra fins ara i de recrear l’ambient d’aquella Catalunya complexa i d’aquella Espanya problemàtica i polièdrica. Recórrer a la ficció, més enllà de la biografia convencional, té els seus riscos, en ocasions un excés de dades enterboleixen l’eix del llibre i la personalitat de la seva protagonista. En d’altres moments les llibertats que es permet el novel·lista fan que Mariquita no ens resulti creïble del tot, encara més quan no és fàcil emmotllar-nos a la mentalitat de l’època, tant a Espanya com a Anglaterra.

La part de la seva vida que va propiciar la placa commemorativa resulta poc explicada en comparació amb la resta i s’hi passa una mica de puntetes. La forma de pensar i sentir de la protagonista respon més a la de la postguerra viscuda al nostre país, possiblement pel mateix autor, amarada de religió rància i repressió sexual, que a la que podia experimentar Mariquita i que no podem conèixer, ja que una de les històries més difícils de fer és la de les creences i formes de pensar, molt més diverses en el passat que no pas en el present.
Resultat d'imatges de mariquita tennant
És aquest un llibre que milloraria amb notes afegides respecte a personatges i context històric, és clar que avui editar és complicat i un llibre de més gruix resultaria menys assequible al públic no especialitzat. El llibre és completa amb algunes, poques, imatges, una important referència genealògica sobre la família de Mariquita i una completa bibliografia a més d’uns agraïments que mostren el volum i la qualitat de la documentació amb la qual s’ha treballat.

Malgrat algunes limitacions, la història d’aquesta dona resulta absolutament interessant. Mariquita Tennant és, per ara, l’única dona de l’estat espanyol que ha merescut aquest tipus de placa blava de reconeixement, al Regne Unit, i la seva personalitat fa pensar en un possible i futur turisme cultural a la recerca dels paisatges anglesos que la van acollir. A ella i als Edgeworth, aquesta família sobre la qual Barber ha investigat a fons des de fa anys i que resulta tan interessant a l’hora de situar-nos en el context d’aquella primera meitat del segle XIX, un segle tan fascinant com complicat i, encara, poc conegut pel que fa a la situació de Catalunya i Espanya.



Publicat per Llegir en cas d’incendi el 18/01/2018

19.1.18

SERRATIANS / O NO

Resultat d'imatges de SERRAT

Ahir vaig penjar una entrada al meu blog en castellà, Caracteres ocultos, en general el llegeixen quatre gats, tot i que ho passo al facebook, però com que el tema era l'entrevista feta al Serrat pel senyor Permanyer, la cosa va tenir la seva audiència cosa que evidencia el ganxo que té aquest senyor (el senyor Serrat, no el senyor Permanyer, ep). En el present, quan el veig i el sento, em ve al cap la frase d'una cançó de Brel que va cantar Guillermina Motta, en una versió catalana molt maca: fer-se vell sense ser adult..

Evidentment, és una percepció absolutament subjectiva, no el conec en persona, però sembla haver mantingut un bon feix de murrieria irònica, a més d'haver conservat -no com li ha passat amb la veu- un aspecte força juvenil malgrat les inevitables arrugues i la malaltia passada. Caic en la temptació d'insistir en el tema, no hi puc fer més. Al vespre, ahir, vaig anar a fer tertúlia al Foment Excursionista amb d'altres jubilats i el debat serratià va continuar, amb opinions a favor i en contra de l'afectat, no podia ser altrament.

Un fet evident és que Serrat, des de fa anys, estimula la polèmica, el debat, les passions, a favor, en contra. No és l'únic que ha fet manifestacions que no ens agraden sobre el procés, però a casa nostra s'han ficat molt més amb ell que no pas amb d'altres, alguns molt sacralitzats no han dit ni piu i escriptors de culte han escrit opuscles criticables o una mica injusts, que per això són intel·lectuals i poden opinar de tot. Aquí  es fa difícil intentar jutjar la gent per la feina, tot es barreja. Un dia, al metro, escoltava dos joves estudiants comentant que de cap manera no pensaven llegir res de Vargas Llosa perquè era fatxa.

Potser en ocasions no podem evitar aquestes identificacions, a mi, quan era joveneta, em semblava que no m'agradava Josep Pla, em queia gros per aquest tipus de motius i perquè era misogin. Després una es fa gran i tot es veu amb més perspectiva. En general, que sempre hi ha excepcions i vells repatanis. I velles repatànies, no farem discriminacions.

Serrat no és l'únic que es va passar -més o menys- al castellà, fa anys. Ho ha anat fent molta gent. La Trinca va cantar allò tan maco de les dues pàtries i l'endemà se'n va anar a fer diners a la tele castellana. Sánchez Piñol va escriure un llibre en castellà, és clar que de seguida en van fer la versió catalana, avui tot surt en les dues versions i no es nota quina és l'original, però poca polèmica va generar l'opció.

Sé d'alguns que han cantat sempre en català perquè es veu que les proves fetes per intentar cantar en castellà van sortir molt malament, però això m'ho van dir fa anys, de forma molt discreta i fins aquí puc explicar i tampoc no tinc proves fefaents de l'intent de traïció musical. 
Resultat d'imatges de Nuria Feliu
Quan jo era jove, una de les primeres professionals nostrades que va cantar alguna cosa en castellà va ser Núria Feliu i els boicotejadors, com que no hi havia internet, anaven a xiular-la als concerts, eren quatre, però feien soroll. Recordo que un d'aquests purs d'aquell temps, a l'Ovella Negra, em va dir, contundent, que ell la xiulava en castellà i català, cosa que no em vaig creure. Els boicotejadors també serveixen als interessos contraris, aleshores els altres ens tracten de poc tolerants i la resta i s'hi abonen, amb això de l'entrevista de la tele ha tornat a passar. Som un país on es demana molt a segons qui. 

Als cantants d'òpera que són catalans universals no se'ls jutja amb la mateixa consciència escrupolosa, que deien, a doctrina. Tampoc, en general, als actors, als periodistes. 

Serrat va haver de guillar durant un temps, amb tot allò de l'Eurovisió,  i la seva família va ser molt castigada per la guerra civil, però tot això sembla que compta poc, avui. Serrat té alguna cosa que no tenen la  resta de cantants, un cert encant resistent, i també té cançons molt bones i cançons que no ho són tant. 

Ben aviat va perdre aquella veu dels inicis, però com deia Huertas Claveria, en les distàncies curtes -i aquí hi incloc els recitals- guanya molt. Se li ha criticat la frivolitat, que guanyés diners -però hi ha cantants molt més pesseteros, si anem a mirar-, i, en els darrers temps, que digués coses que han dit altres sense que s'hi fiquessin tant a fons.

Em veig escrivint això quan no sóc una fan incondicional del cantant, la veritat. Avui no sóc fan incondicional de ningú. No sé què hauria estat de Serrat sense aquell embolic de l'eurovisió, la meva opinió poc científica és que va quedar escaldat per totes bandes. En aquella època els mandarins de la cultureta demanaven incondicionalitats i els franquistes, ja ho sabem, no han canviat gaire i encara manen.

En aquells anys que ja semblen la prehistòria, de fet són del segle passat, jo estudiava magisteri als vespres i pel juliol, durant les vacances, em vaig veure obligada a fer un curs menat per la inefable Sección Femenina, en deien de Tiempo libre, o una cosa així. Era un curs força surrealista, el vaig fer a la Universitat Laboral de Tarragona, però quan ets jove t'ho passes molt bé, sigui com sigui. 

Eren anys en què ja es començava a protestar i fer forrolla, quan aquelles dames hissaven la bandera i ens volien fer cantar himnes patriòtics espanyols, molta gent feia bestieses, desafinava expressament, coses així. El mateix a les misses. La kefa s'emprenyava però no hi havia res a fer. El soroll el fèiem, sobretot, les catalanes. 

Hi havia allà grups de noies de l'Aragó, de Navarra... Se sabien les cançons del Serrat de dalt a baix, ens demanaven el significat i que els diguéssim com s'havien de pronunciar les paraules, estaven boges per ell, com ho estàvem la majoria de jovenetes. Encara, aleshores, no havia cantat en castellà o ho havia fet molt poquet. Eren altres temps, d'acord. Ben aviat les coses van canviar. En aquella època van sorgir molts cantants en català, alguns de força bons, la gran majoria no va arribar a tenir la fama del Serrat, o del Raimon o de la Bonet. La Nova Cançó ja sabem com va acabar, com el rosari de l'aurora.

Durant anys, per les Festes de la Mercè, l'ajuntament de Barcelona, socialista, contractava Raimon, Maria del Mar Bonet, Serrat de tant en tant, Llach i poca cosa més. Fins i tot en alguns diaris rebels feien broma sobre les patums i la patumeta (sic).  Però el poble també va deixar de banda els cantautors i les protestes i les Festes Majors de menys volada es van passar a les Havaneres carrinclones i encara dura tot i que ara han emergit molts grups i grupets que també actuen aquí i allà. Un trist paradigma de les nostres ingratituds nacionalistes va ser el cas Ovidi Montllor.
Resultat d'imatges de montserrat roig personatges
Durant un temps era relativament fàcil cantar per la ràdio, gravar un disc. Quan jo anava als vespres a l'institut Maragall una noia del curs va sortir en un festival escolar, cantava prou bé, cançons seves, i una companya la va acompanyar a l'emblemàtic programa de l'Escamilla. Aviat va gravar un disc, era la Maria Pilar Tomàs, germana de la cantant Glòria. No es va dedicar a la cançó però l'una i l'altra van cantar en castellà, després d'haver començat en català. Per la xarxa avui es pot trobar de tot, també les cançons dels cantants oblidats. 

Serrat va venir l'any passat al meu barri, que va ser el seu, un barri del qual tothom marxa -o marxava- quan fa una mica de guardiola, no és ell sol el que ha guillat en fer calaix. Van fer un sopar al Centre Cívic i li van donar un Premi Honorífic, que es dóna cada any a algú que hagi contribuït a fer famós el Poble-sec. Evidentment, el famós més famós que tenim, actual, és el senyor Serrat. Va estar molt simpàtic, vam riure molt amb ell i tothom, fins i tot  gent d'aquesta que el critica, es va retratar moltes vegades amb el cantant que va quedar ben retratat, he, he. Allò de les distàncies curtes, que deia Huertas, es va fer ben evident. Ningú no va fer boicot a Serrat ni cap entitat -i mireu que n'hi ha de tota mena- va fer-li morros. Jo tenia les meves inquietuds, abans de l'esdeveniment.
Resultat d'imatges de Serrat televisió
Serrat és i ha estat transversal, pel que fa a l'edat de les seves admiradores i admiradors. Aquell dia del sopar venien a fer-li petons i retratar-se amb ell iaies velletes i adolescents simpàtiques, xicots joves i jubilats i tota la  gama del mig. Tanta adoració fins i tot feia una mica d'angúnia. Jo no m'hi  vaig voler retratar, el mateix que no vaig mai a què un escriptor que no em coneix de res, per molt que m'agradi com escriu, em firmi un llibre. Un altra tema seria si el conegués d'alguna cosa o hi hagués parlat alguna vegada, la veritat. Però em sembla bé que la gent vulgui tenir fotografies, firmes, de la gent que admira. Els llibres que tinc dedicats són de gent que conec i em coneix.

Una de les curiositats sobre l'obra de Serrat és que molta gent que diu que li agrada coneix una molt petita part de la seva producció i molta gent que diu que no li agrada, el mateix. Sempre toquen les mateixes cançons seves, de vegades un trosset i prou. L'oferta musical de les teles i les ràdios, avui, és lamentable. De vegades surt un grup, un cantant, que ha tret un disc, canten una coseta i ja no els tornem a veure més. Això val per a Catalunya però també per a Espanya, en general. La ràdio té algun bon programa musical, però l'has de buscar amb atenció i sovint són programes molt especialitzats. La cançó francesa, italiana, ha desaparegut, gairebé, del context.  

Fetes totes aquestes reflexions, diré que l'entrevista em va semblar ensopida, que m'hi sobraven els complements amb opinadors sobre la sarsuela o el Paral·lel d'abans, no calia. Hi van barrejar coses del Barrio Xino i, de fons, sortien imatges d'aquell reportatge El alegre Paralelo, que ja he vist manta vegades. Amb les fotos inèdites i familiars del cantant n'hi havia ben bé prou. Pel meu gust, el millor de tot va ser, precisament, el mateix Serrat explicant tot allò de la truita d'albergínia i la resta.

Enyoro aquelles entrevistes del Soler Serrano, de la Roig, amb una sabata i una espardenya i una càmera gairebé fixa mantenien l'atenció de la gent i treien el suc a tota mena de personatges. Es pot pensar que la memòria i la nostàlgia m'enganyen però no és així, fa poc vaig tornar a mirar la que Montserrat Roig li va fer al Joan Ponç, fa molts anys, la vaig voler mirar després d'haver anat a l'exposició de la Pedrera i vaig poder constatar que era molt bona.
Resultat d'imatges de a fondo soler serrano
Algunes del Soler Serrano també les he recuperat en alguna ocasió, són un exemple de grans entrevistes, llargues, profundes, ben preparades. I això que el Soler Serrano em queia gros, ho admeto, quan xerrava i no callava per la ràdio de la meva infantesa. I no eren tan sols les entrevistes, aquests dies, a causa de la mort de Pedro Osinaga, he repassat aquells inoblidables Doce hombres sin piedad...  

No tot és cosa de calerons, fins i tot avui, pels canals petitons, he vist algunes entrevistes bones, senzilles, interessants, fetes per periodistes no mediàtics o que encara no són prou mediàtics. Existeixen, vaja. Però gairebé resten en una íntima discreció, de vegades ni te n'assabentes, que les fan, complementen d'altres programes. No fa falta gaire, per fer una bona entrevista, que deixin parlar l'entrevistat, que no el tallin, que l'entrevistador no vulgui ser el protagonista,  que s'hagi documentat com cal i que no ens amaneixin la cosa amb complements que no venen a tomb. He de dir, de tota manera, que al menys Permanyer deixava parlar a l'entrevistat, no sempre passa, avui dia.


15.1.18

LLIBROTS PER PENSAR: CONSIDERACIONS SOBRE LA REVOLUCIÓ FRANCESA, DE MADAME DE STAËL

Resultat d'imatges de madame de stael

Resultat d'imatges de MDAME DE STAEL EDITORIAL BERENICE



Resultat d'imatges de consideraciones sobre la revolución francesa

A la darrera tertúlia del grup Tot Història  vam comentar el llibre Consideracions sobre la Revolución Francesa, de Madame de Staël (Arpa editories, 2017).  En aquestes tertúlies és tan o més important que el llibre llegit el recull d'opinions dels participants, ja fa gairebé deu anys que compartim debat i puc dir que he après molt més, entre lectures i debats, que no pas si hagués fet una carrera o un màster a la Universitat.

Malgrat que Madame de Staël i el temps en el qual va viure semblin temes molt coneguts, hi ha aspectes que han quedat embolcallats en la mitologia i fins i tot en les dèries a l’entorn de la història, a les quals els esdeveniments i els trasbalsos posteriors han donat una altra dimensió. 

Filla de Jacques Necker, financer i ministre de Lluís XVI, la seva vida va ser poc convencional en tots els aspectes, fins i tot tenint en compte la seva situació privilegiada. Va ser una dona que va trencar motlles, en aquell món on la societat era absolutament patriarcal. Va escriure novel·les, que en aquella època van tenir èxit i rellevància, Delphine i Corinne ou l’Italie,  assaigs i textos, com aquest de les Consideracions, que es mouen entre la memòria personal i la reflexió política sobre coses que havia viscut en directe, la Revolució i l’Imperi napoleònic. Va viatjar força i va meditar sobre tot allò que incidia en els canvis socials i polítics de l’època.

En l’actualitat, i des de la mirada del lector del present, el més transcendent del gruix de la seva obra escrita és el que es recull en aquestes Consideraciones sobre la Revolución Francesa, que es van publicar de forma pòstuma. Una part de la totalitat del llibre no va poder ser revisada a fons per l’autora. Les reflexions de Staël abasten des dels darrers anys del regnat de Lluis XVI fins a la restauració borbònica. Un dels valors fonamentals del llibre és que ens trobem amb un testimoni de primera mà, implicat en aquells fets, que els va patir i sobre els quals va tenir temps de meditar a fons, malgrat la seva mort, relativament prematura.

Madame de Staël, malgrat la seva intel·ligència i els seus profunds coneixements d’història i filosofia, no pot defugir les  seves pròpies conviccions ni el pes de la seva classe social. Tot i que es una hereva directa de la Il·lustració, i la llibertat és un valor que posa per damunt de qualsevol altre. Les descripcions i valoracions que fa de gent de la seva època, que va poder conèixer, mostren una extraordinària clarividència psicològica tot i que, de forma inevitable, com ens passa a la gran majoria de gent, també tenia les seves simpaties i antipaties més viscerals. 

Progressista i moderada, intenta ser objectiva amb tothom, no sempre se’n surt, però es de valorar que, per exemple, malgrat l’odi evident que va congriar per Napoleó, no és rabegi contra aquest després de la seva derrota final. Cal remarcar l’adoració, potser justificada, que sentia pel seu pare, un dels personatges amb el qual no pot ser  ni vol ser, de forma comprensible, objectiva, i el record del qual és un dels motors de les seves Consideracions.

Malgrat el seu afecte per Lluís XVI i Maria Antonieta, monarques molt maltractats per la mitologia revolucionària i que tot just avui semblen assolir un judici més equànime, retreu a la monarquia els grans errors i crims històrics. Intenta també, tot i que no sempre ho aconsegueix, ser justa amb els arribistes, com el mateix Napoleó o el sinistre Robespierre. 

El llibre compta amb una introducció extensa i imprescindible de l’excel·lent escriptor i traductor, Xavier Roca-Ferrer, qui, a més a més, arrodoneix amb un munt de notes a peu de pàgina el text original. Potser les notes haurien estat més pràctiques al final del volum, ja que en ocasions entorpeixen la lectura. Les puntualitzacions del traductor, en ocasions, també  son subjectives i no sempre hi podem estar d’acord, tot i que resulta interessant que es mostri compromès amb el tema i no defugi la possible polèmica. El llibre inclou al final una imprescindible cronologia. Xavier Roca-Ferrer va publicar, fa un parell d'anys,  una biografia del personatge.

Resulta impossible no llegir aquest llibre sense apassionar-se per la seva autora, a qui gent com Stendhal ja van reconèixer el mèrit i la intel·ligència. Staël incideix ja en el romanticisme en ebullició, és mostra valenta, incisiva i irònica. Es pot objectar que quan fa aquestes reflexions moltes coses ja han passat i ja s’ha vist com ha anat tot. Però nosaltres llegim Staël des del present i també estem lligats a la nostra pròpia circumstància, ideologia i coneixements.

Mostra la seva admiració incondicional, que potser avui matisaríem, pel sistema polític anglès, les seves opinions són apassionades i raonades al mateix temps. Va ser admirada, temuda, odiada i admirada. En no poder criticar-la intel·lectualment alguns autors s’han rabejat, com sol passar amb tantes dones brillants, i a  vegades amb els homes, tot i que molt menys, en la seva vida privada, poc convencional.

La política va ser la seva gran passió, més enllà dels amors transitoris i de la seva devoció pel pare. Vol entendre el món en el qual viu i els personatges que el mouen. Les Consideraciones estan plenes de frases contundents, magistrals, que fora de context es podrien aplicar al món actual en molts aspectes. La llibertat és un valor fràgil, fins i tot en els llocs on, més o menys, s’ha assolit, sempre està en perill i cal tenir-ne cura. Aquest és un llibre de gruix, que s’ha de llegir a poc a poc i rellegir de tant en tant, un llibre per tenir. Al capdavall, en molts aspectes, som fills i filles de la Il·lustració, del Romanticisme, dels valors revolucionaris primigenis, mai aconseguits del tot i Madame de Staël ens resulta avui absolutament propera i moderna.

Hi ha moltes anècdotes i frases brillants de Staël, de nom de soltera Anne-Louise Germaine Necker. Algú li va preguntar en una ocasió -un home- per què les dones boniques tenien més èxit amb els senyors que no pas les intel·ligents i la nostra dama va respondre que hi ha pocs homes cecs però, en canvi, són molt nombrosos els estúpids. Expliquen que el turbant que lluïa al cap, gairebé sempre, i que podem veure en moltes imatges, volia simbolitzar que es presentava com una sultana del pensament. En lloc de preguntar als amics intel·lectuals coses frívoles els demanava l'edat, què havien escrit i si eren, per exemple, kantians o fichteans.

Es va escapar de la guillotina pels pèls, no va tenir tanta sort Olympia de Gouges, que va perdre el cap però va ser a temps de comentar que si les dones podien morir executades perquè no podien parlar en les tribunes públiques. Staël, en una altra ocasió, va recollir el tema, en un dels seus enfrontaments dialèctics amb Napoleó, contrari a què les dones es fiquessin en política. Germaine li va dir que si moltes dones havien mort a la guillotina era lògic que les supervivents es preguntessin per les raons. Madame de Staël dóna cent mil voltes a molts pensadors del seu temps i alguns d'ells fins i tot, ni que fos a desgrat, ho van haver de reconèixer.

14.1.18

DIVAGACIONS ORTOGRÀFIQUES HUMANÍSTIQUES PERÒ POC FILOLÒGIQUES

Resultat d'imatges de ANTONIO POBLE-NOU

Fa més de vint anys que va començar tot això de les sèries nostrades que ara ja han esdevingut una plaga bíblica. Un èxit emblemàtic de la nostra prehistòria televisiva va ser Poblenou. Poblenou, per cert, sembla que s'ha d'escriure junt mentre que Poble-sec s'ha d'escriure amb aquest guionet, el mateix que Vila-seca o Vila-rodona, la raó va lligada al tema de la consonant 'essa' i el seu so, que varia segons com ho vulguem escriure. 

Jo respecto des de fa anys això del guionet però moltes vegades, fins i tot en documents que venen d'institucions diverses, es passen pel folre el preceptiu guionet. Si insisteixes en el tema et diuen que ets una torradallonses, quan ho diu una autoritat la cosa canvia, però això no vol dir que li facin cas. Faig constar, però, que no acabo d'entendre per quins set sous no es pot escriure Poble Sec tot i que he llegit molt sobre el tema. 

La gent més jove no ha viscut la divertida, però en ocasions encesa, polèmica blogaire sobre la normativa, allò del blog/bloc i d'altres invents (dip, bitàcola) així com una ordre de les altures que va indicar que les entrades als blogs s'havien de dir apunts. Jo no sóc gaire dogmàtica, amb els anys veus com coses que defensaves i que no es tenien per correctes tornen a la lògica primigènia, o t'adones que el tema no s'acaba d'aclarir mai del tot, com ha passat amb la bòbila/bòvila i amb l'anxaneta/enxaneta, paraules que de tant en tant tornen a generar debats i polèmiques molt interessants i totalment inútils, segons el meu parer.

A la sèrie Poblenou Miquel Cors feia un personatge que es deia Antonio. Ja aleshores va començar a popularitzar-se la moda d'escriure aquests noms castellans que s'han pronunciat durant anys en català, tal com ragen i tal com sonen. Algun lingüista ja va protestar i ironitzar sobre el tema, en aquella època. No hi havia cap necessitat d'escriure Antoniu quan això de pronunciar el nom d'aquesta manera ve, precisament, de llegir com si fos català el nom castellà. Però ara, en moltes ocasions, si escrius Antonio i et refereixes a un Antoniu sempre hi ha qui et diu que ho has escrit en castellà.

Un d'aquests despropòsits és el dels Papitus-Pepitos, en tenim un de ben popular i conegut, el Benet i Jornet, i recentment la seva filla li ha dedicat un llibre i l'ha titulat Papitu, seguint una tendència que no sé si ja és normativa o què tot i que,  en aquest cas la filla de l'escriptor té una justificació evident, en fer coincidir el nom amb el diminutiu de papa (papito) que ha utilitzat des de sempre en el context familiar. Un complicat joc de paraules, doncs.

El fet és que fa anys, quan es referien a aquest escriptor, sempre escrivien Pepito i encara he llegit el seu nom escrit així en alguns articles actuals, però en molts altres ja sembla habitual utilitzar el Papitu i prou, en qualsevol context. A mi, potser és mania persecutòria, però això de Papitu, segons on m'ho ensopego, em fa mal a la vista. I això que, tot s'ha de dir, el nom té tradició històrica, gràcies a la popular revista d'abans de la guerra. Però eren d'altres temps i el nom tenia en aquest cas un evident rerefons satíric i provocador.


Resultat d'imatges de papitu revista
No sempre resulta fàcil reflectir (no pas reflexar tot i que en una ocasió una blogaire gairebé se'm va empipar quan vaig comentar el tema i molta culpa la té Sau i allò de la llum reflectida a la copeta) la llengua viva, que es troba en constant transformació malgrat els obstacles normatius. Hi ha gent que et corregeix bajanades i després en diu de tots colors, en general es té una tendència a corregir paraules concretes, fora de context, però després es fan unes construccions gramaticals d'allò més surrealistes. 

Algunes fornades de joves filòlegs surten, com passa en totes les carreres, em temo, molt dogmàtics, no és culpa seva sinó del sistema i dels qui els ensenyen. I malgrat el dogmatisme, escoltar teles i ràdios fa riure -o plorar-, els carrerons i els màsters periodístics no han servit, en general, per millorar l'expressió oral o escrita. Amb l'escrita no es nota tant ja que hi ha correccions prèvies a l'abast.

Jo, de moment, quan hagi de referir-me a Fernandus, Antonius o Papitus continuaré escrivint aquests noms com si fossin en castellà i llegint-los com si fossin en català. De fet, tots aquests noms es troben en perill d'extinció, la tendència actual ens porta als Ferrans, Antons o Peps, més aviat. Això dels noms respon a modes, volem ser originals i després tothom es copia els noms de moda.  Avui, en català, es volen defugir noms que puguin reconvertir-se en diminutius i per això cada vegada trobem popularitzats noms més breus, Iu, Ot, Pol, sobretot en el cas dels nois. Quan jo era jove el meu nom no agradava a ningú i ara està de moda des de fa uns quants anys.

La multiculturalitat ens ha portat la diversitat patronímica i pel que fa a la transcripció dels noms estrangers em temo que no hi ha gaire unitat, de moment. Al parvulari, suposo que encara es fa, es partia del nom de les criatures, per iniciar la lectura i l'escriptura, però aquests darrers anys tot plegat era un calvari. El món llatí aplega moltes rareses, es fan servir noms anglosaxons i cadascú els escriu com li sembla, moltes vegades tal com sonen en castellà, Izan, Jeison, coses així. Però també hi ha qui en respecta l'origen. En els noms d'origen àrab es trobem moltes variacions en la seva escriptura, segons procedències culturals i tradicions familiars. I això passa amb la gent que ve de Filipines i de la Xina i de molts altres indrets, cosa habitual avui. 

Com que la veritable història de les llengües, dialectes i la resta, ha estat una de les més amagades i tergiversades en el món cultural oficial, s'escolten moltes bajanades a l'entorn de tot plegat i encara funciona allò del correcte/incorrecte que s'hauria d'aparcar per tal d'intentar entendre la procedència de la suposada incorrecció. També tot depèn d'allò de caure en gràcia, a determinats escriptors, que tampoc no són Shakespeare, se'ls accepten formes dialectals diverses mentre que a d'altres, de  cap manera, tot va a modes, tendències i grups de pressió literària.

Malgrat la gran defensa que cadascú, en general, fa de la seva llengua i, avui, de la seva forma dialectal, encara no hi ha ningú que pugui explicar amb claredat meridiana què és o no és una llengua -o un dialecte, o un idioma, o una variant territorial de la llengua-. Qui no s'ho cregui que tingui la paciència de cercar definicions, per la xarxa o en els manuals seriosos, a veure si se'n surt. No pots dir que no se sap què és una llengua, la gent normativista se t'enfada, tot i que no sigui capaç de donar una explicació coherent sobre la qüestió. En tot això hi ha molta política i al capdavall el que domina el context no és el món acadèmic sinó l'atzarosa societat real i els seus usos, costums i influències.

Si la gent de tradició familiar castellana fes això dels Papitus, quan posen noms en català, cosa que sol passar, tindrien tirada a escriure Llusef, Chordi, Chuan i d'altres meravelles. Cal recordar que quan els catalans no sabíem pronunciar la jota castellana dèiem kefe, don Kosé i Don Cuan. Quan a escola ho fèiem tot en castellà, en el passat remot, algun infant simpàtic i que tot just començava a aprendre les beceroles, m'havia escrit dedicatòries reconvertint el meu nom en Chulia. Potser hauria de transcriure Xúlia, en aquest cas? 

D'algunes innocents lletres se'n fa bandera, bandera ideològica, cas de la 'enya' castellana o de la geminada catalana. Fa quaranta anys hi havia lingüistes del país que intentaven suprimir la geminada amb el seu incòmode punt volat però s'ha reconvertit la geminació en una mena de senyal d'identitat irreversible i tot sembla sagrat, com els accents, que avui dia ja no serveixen per res i que gent com els anglesos, pragmàtics i cultes, ja fa anys i panys que s'han carregat, sense massa conseqüències. Encara més, en la parla habitual la geminada no es percebia però ara, els dogmàtics, la remarquen, perquè es vegi que hi ha de ser. La remarquen quan se'n recorden, ep.

Em temo que en tot plegat no hi ha una solució fàcil que es pugui consensuar a gust de tothom. Conec gent que quan té fills cerca noms que sonin igual en català, castellà i anglès, al menys. Per no embolicar-se, vaja. Un altre tema és que després les criatures, quan creixin, es faran dir com els diguin els amics de la seva generació, i pot passar de tot. Un nom que m'agradava molt era Oleguer i conec jovenets amb aquest nom als quals els diuen Ula, i suposo que quan es promocionin amb aquest diminutiu escriuran Ula i no Ole, ja que resultaria una mica exòtic, ben mirat. Els Ius poden esdevenir Iurets i els Ots, Otets, coses més rares he vist i escoltat al llarg de la vida.

No, si ja deia un company que vaig tenir fa anys, filòleg i molt bon lingüista, que voler encotillar els temes relatius a la llengua era ben bé com agafar aigua amb un cistell. Al capdavall, però, l'ortografia és arbitrària i no pas cap dogma de fe, i tot depèn, com diuen, del context comunicatiu.


TRES ANUNCIS ALS AFORES I MASSA PRETENSIONS

Resultat d'imatges de tres anuncios en las afueras


A causa d'uns comentaris elogiosos que vaig escoltar per la ràdio i ja que la resta de pel·lícules d'estrena a l'abast no em cridaven l'atenció, ahir vaig anar a veure aquests Tres anuncios en las afueras, pel·lícula amb el valor afegit de què la passen al Floriblanca i en versió original.

A la història li han donat ja uns quants premis i el seu director, Martin McDonagh, té un prestigi assolit al teatre. A casa nostra vam veure, fa anys, aquella excel·lent Reina de la bellesa de Leenane i, darrerament, La calavera de Connemara, sobre la qual vaig escriure no fa gaire i que no em va agradar tant, malgrat que també va ser lloada per determinada crítica. Diuen i escriuen que Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (original title)  és una de les candidates, per una cosa o per l'altra, a aconseguir els cobejats óscars de la temporada.

En cinema, fins ara, a McDonagh, home de moda i d'èxit, que sembla que està fent les amèriques,  no li havia vist res, però Escondidos en Brujas va ser molt ben rebuda. Mentre contemplava ahir aquests Tres anuncis pensava en que potser, parafrasejant una vegada més Tolstoi, tots els pobles infeliços s'assemblen, car l'ambient provincià i resclosit d'Irlanda, present al seu teatre, no sembla gaire allunyat del d'aquesta Amèrica profunda tan ben retratada a la literatura i al cinema, en manta ocasions. I segurament que pels nostres verals, hispànics i catalans, trobaríem ambients amb molts paral·lelismes, encara que no ho sembli a primera vista.

Si a tot plegat hi afegim que Fargo ha fet història i que Frances McDormand, el mateix que li passa a Kate Winslet, com hem vist darrerament a Wonder Wheel, eleva el to de tot allò en què intervé, sembla lògic que, d'entrada, aquests Tres anuncis resultin atractius per als afeccionats al cinema. Aquí McDormand es posa en la pell d'un personatge que li va molt bé, una dona amargada per la mort i violació de la seva filla, amb ganes de justícia i de venjança, sentiments de culpa i un caràcter de categoria, que no entén que la investigació resti, aparentment, aturada malgrat que, en ocasions, ho sabem prou bé, no tot es pot resoldre i, encara menys, de forma ràpida. 

Per amanir el tema la història, com sol passar en d'altres del director, guionista i autor teatral, es mou entre el dramatisme, els sentiments de culpa i un humor negre que desvetlla la complicitat d'un públic disposat, al teatre i al cinema, a riure del que sigui. La barreja no sempre funciona i, en algun moment, fa angúnia. A això s'hi pot afegir la presència de personatges poc creïbles, com ara aquest ex marit violent, amb parella joveneta i tonta, antipàtic però bo en el fons, o aquest policia jove, homosexual vergonyant, amb mare dominant i torturador de minories que, de sobte, sembla caure del cavall de Damasc i convertir-se en un xicot encisador i tendre. I això per no parlar del pobre nan amb ganes de lligar.

La pel·lícula crec que té la intenció, moralista, d'incidir en això de què la violència genera violència i de què l'anhel de venjança pot tenir efectes perversos. Tampoc el bon policia malalt de càncer acaba de funcionar, malgrat que, en general, tots els actors compleixen molt bé. Com a La calavera de Connemara aquí ens quedem amb un pam de nas si pensem que la cosa tindrà un final amb una certa lògica o, al menys, rodó i clarificador. En un moment determinat sembla que el director creu que ja ha passat el temps convencional de durada d'una pel·lícula i aquí s'ha acabat tot i no s'ha acabat res. Ha jugat amb la nostra percepció sense manies, com ara amb aquest possible culpable que, per casualitat, xerra massa on no toca després d'haver anat a espantar la protagonista i a trencar-li els conills de terrissa, en un altre moment de la narració fílmica. 

Podem pensar que el nou sheriff de color que ens han instal·lat en aquest poble resclosit, tan semblant als altres que hem contemplat moltes vegades, en algun moment resoldrà l'entrellat del crim que origina l'embolic, però això seria imaginació convencional i prou, vulgaritat, vaja. De fet, suposo que els finals oberts són una mica com aquells llibres infantils en els quals es podia crear la pròpia aventura, són finals amb risc, amb tant risc com els finals tancats i fàcils, però semblen de més categoria, fan més intel·lectual i original i innovador.

No sóc contrària als finals oberts però un final obert no vol dir un mal final. S'ha criticat la darrera pel·lícula d'Allen per una certa manca de consistència, cosa matisable, i es podria dir que el final de Wonder Wheel també és, en certa manera, obert, però no et quedes amb la sensació de que t'han pres el pèl, com passa aquí. Malgrat tot la cosa està molt ben ambientada, la McDormand val la pena faci el que faci, la figura del sheriff, amb les seves cartes pòstumes, emociona una mica i tot i vas seguint la narració amb atenció i curiositat, suportant algunes exageracions poc justificades fins al final. La selecció musical que acompanya la història és maca i agradable i ben triada, o així m'ho sembla. Però amb uns quants bons ingredients no n'hi ha prou per endegar una bona història.