25.5.18

L'IMPREVISIBLE SENTIT DE L'HUMOR

Resultat d'imatges de la broma Milan Kundera


Moltes coses haurien de fer plorar i no fer riure, però, afortunadament, els éssers humans tenim capacitat per a copsar, en moltes ocasions dramàtiques, la comicitat que sura per damunt de les tragèdies. Sort d'això.

Una situació actual que hauria de ser tràgica pel que representa per a l'estat espanyol, al qual, de moment, i em temo que va per llarg, pertanyem, ens agradi o no, és tot això de la corrupció generalitzada. Però avui no he pogut parar de riure durant una estona després de llegir aquest titular:

El Bigotis queda absolt pel fet que Lluís, el Cabró, no és Bárcenas.

Aquest senyor Bigotis és una mina, l'haurien de fitxar per a un programa de televisió i destinar els guanys en publicitat a pagar el que calgui. Vegis com evocava les campanyes que va promoure per a millorar la imatge d'Aznar:

-Le dimos una imagen fresca y dinámica; la gente pensaba que se había hecho un lifting; transformé su cara de mala leche.

O com argumenta qui era o no era el Cabró:

-Es un empresario amigo de Correa, al que le puse yo el mote. Era cariñoso. Yo digo ‘cabrón’ unas 300 veces al día. Me ayudó cuando le dije que no me quedaba ni ‘pa’ pipas

L'humor català té les seves característiques que poden semblar més fines, sobretot perquè la cultureta va bandejar o amagar el xaronisme i els pintorescos renecs carreters durant molt de temps. Però tenim exemples diversos, com allò de les Virtuts del Cagar o els desmadrats textos pitarrians sobre reis mítics o les versions passades de rosca de tonades emblemàtiques com la Llevantina

O les converses, íntimes, això sí, d'aquell senyor de l'Esquerra sobre conselleres brasileres resultones, romaneses possibles i mamelles desenvolupades. Com cantava la Trinca, en d'altres temps heterodoxos lletristes de la gran cultura, fa anys, respecte a emular Cicciolina: 

I al Parlament, quan hi hagi gresca, 
treure's els càntirs a la fresca. 

Davant d'un fet tan gloriós 
s'alçarien tots els membres (bis)
entonant els Segadors.

També he rigut sovint amb gent com Jordi Pujol, quan va dir allò dels nius, els ous i les branques. Pujol, i no és l'únic en el context de la política nostrada o de la cultura nostrada en general, tenia un costat caprià (de Capri). De fet estan caient ous, branques, nius i la resta però sembla que no passi res o que passi ben poca cosa. 

Una frase que molta gent va escoltar amb admiració sacralitzada i que a mi em va fer riure d'allò més era aquella del Guardiola de què si ens llevàvem ben d'hora, ben d'hora, tot aniria bé, al país. De fet és el que diu aquell refrany castellà: A quién madruga, Dios le ayuda. Aquesta frase es discriminatòria pel que fa als que han de fer feines nocturnes, ben mirat. 

Els programes d'humor com Polònia, basats en la imitació, acaben confonent personatge i imitació. Estan bé i fan gràcia però són enganyosos. El millor humor és el real, el de la vida en directe, vaja. L'humor és, de fet una defensa contra tot, àdhuc contra la mort. I per això hi ha humor negre a tot arreu del món, en diferents modalitats segons la idiosincràsia, malgrat que fa anys s'assegurava, fins i tot en contextos acadèmics, que els catalans no en fèiem i que l'humor negre era més aviat espanyol.

L'humor és molt personal i crea complicitats. De vegades riem de por, passava sovint a l'època franquista, Franco feia riure i feia tremolar. Avui també passa amb gent com el Ciutadà Rivera, comparar-lo amb el fundador de la Falange em sembla fer-li un favor que no es mereix, li suposa un cert nivell cultural i tot, i és que el feixisme tenia fonaments culturals, en alguns casos elitistes. La cultura serveix per a tot i ningú no sap el que és.

El senyor Rivera veient espanyols per tot arreu, el mateix que el nen de la pel·lícula veia difunts, va ser tot un espectacle hilarant, s'ha fet molta broma sobre el tema pel twiter. Però una mica de por també fa, tot s'ha de dir. Sort que va dir espanyols i no pas espanyols i espanyoles.

L'humor pot ser individual i compartit, també és temporal, hi ha coses que feien gràcia i ara no ens en fan gens, per exemple els acudits racistes, masclistes, homòfobs o sobre persones amb deficiències diverses, sords, cecs, quecs, coixos... 

O sobre dones velles i lletges, que també n'hi ha un munt. Sol ser presentista i demana una certa complicitat. L'humor pot ser cruel, el sarcàstic intel·ligent pot fer molt de mal a les seves víctimes. Però qui no té sentit de l'humor sol ser desconfiat i curtet i, si té algun poder, pot esdevenir un perill inquietant.

La gent il·luminada, perillosa i dogmàtica, defuig l'humor, es limita a un humor sense pebre, senzillet, d'aquell d'acudit de l'escola o de Patufet innocent. Encara més, compta amb coses i personatges que són intocables i sobre els quals no es pot fer broma. I aleshores passen coses com les que explicava Kundera en aquella novel·la que, precisament, porta per títol La broma.

23.5.18

MERCAT NOU I LLIBRES VELLS



Resultat d'imatges de LLIBRES VELLS

El Mercat de Sant Antoni s'ha inaugurat avui, com tothom deu saber, car els mitjans de casa se n'han fet ressò a bastament. El dels llibres vells torna al volt del mercat, no sense que s'hagués intentat ubicar-lo en algun altre lloc i, fins i tot, bandejar-lo perquè sembla que no quedava maco. Si algú no va sap copsar la bellesa dels llibres d'ocasió i la resta, no anem bé. Veurem com va el proper diumenge. Com cantava Espinàs potser tantes coses hem perdut que el record també cal perdre... 
Resultat d'imatges de inauguració mercat sant antoni
Avui els llibres vells ja no són aquells tresors misteriosos de la meva infantesa, sovint ens és més senzill cercar el que volem per la xarxa i hi ha qui t'assegura que el que fan aquests volums és emmagatzemar pols. És clar que una cosa és allò que busques i una altra, allò que trobes o que et troba. I aquest atzar és el que cal preservar encara, pel que fa a aquest mercat imprescindible.

També, suposo i espero, tornaran postals, revistes i cromos i d'altres coses. Fa anys, molts, la gent dels llibres es va posar dogmàtica i no va voler els dels discos durant una temporada, per exemple. Però al capdavall tot sembla conviure, de moment. No a tothom li fan el pes les marquesines destinades a aquest mercat entranyable i necessari, avui que ja no tenim la Canuda ni tantes altres llibreries de culte. Joan Mateu i Font, president de l'Associació de Comerciants d'aquest mercat dominical, tan lligat als records de tanta gent, evocava aquests dies, de passada i sense fer sang, les dificultats sofertes. 
Resultat d'imatges de INAUGURACIO MERCAT SANT ANTONI
Tot canvia però hi ha coses que canvien de forma destralera, com ara el centre de la ciutat. Passejar pel carrer Petritxol, avui, fa plorar. No fa tant de temps es deia, des de la casa gran, encara en època socialista que no es deixarien posar més botigues de souvenirs xarons i més valdria que no diguessin res, per a tot arreu se'n veuen i se n'obren. Sembla que no s'hi pot fer res, vaja, el mateix més o menys que passa amb les bicicletes perverses i els seus carrils mal dissenyats. I sobre aquest tema podria explicar un munt d'horribles anècdotes sobre l'incivisme dels conductors ecològics.
Resultat d'imatges de INAUGURACIO MERCAT SANT ANTONI

L'escut m'agradava més en colors però es veu que no és 'la tendència'


No em sabria tan de greu que tanqués una botiga o que es canviés l'orientació del negoci si no fos que, en general, on era l'antiga s'hi posa un comerç lleig, de cadena tonta, i, a més a més, es destralegen interiors i aparadors, amb poques excepcions. Fa anys es donava tota la culpa dels mals barcelonins al Porcioles, amb raó, però ara ja no cola, la veritat. Una mica com allò dels esclaus i el Marquès de Comillas, vaja. De tota manera, l'afició als canvis absurds es manifesta a tots nivells, poca gent té respecte per les rajoles del bany d'origen de casa seva o pels vells armaris de la cuina, encara que tinguin la seva gràcia i facin servei. No ens perd l'estètica, ens perd la tendència xarona a un avantguardisme de nou ric d'espardenya, d'espardenya de disseny, això sí.

Fa anys vaig escriure aquest poema que ha tingut una certa vida pròpia, cosa que no sempre passa, fins i tot hi ha qui li ha posat música. El llibreter que m'estima no deixa de ser una fantasia romàntica i és que hi ha qui ha pensat que m'havia inspirat en algú en concret, ja m'agradaria. El recupero en homenatge a aquesta trobada de matí de diumenge, espero que durant anys i panys puguem continuar remenant piles de llibres, cercant cromos i fullejant revistes del passat. 


Resultat d'imatges de inauguració mercat sant antoni

Cançó del mercat dels llibres vells


Al mercat de Sant Antoni
els diumenges al matí
hi ha un llibreter que m’estima
i que mai m’ho ha volgut dir.
Amb els llibres fa una pila
com un castell medieval
i quan passo m’hi col·loca
el millor de tots a dalt.
Jo me’l miro i me’l remiro,
ell me’n cobra un preu barat
i me n’ofereix un altre
que té al taulell, amagat.

Al mercat de Sant Antoni
hi venen una cançó,
un collaret de turqueses
i mil jocs d’ordinador.
Revistes amb noies nues
segells, postals i retrats,
un polsim de vida eterna
i la carta d’un soldat.
Els diaris antics s’ofeguen
entre els cromos dels infants
i els discos d’antigues festes
s’empolsinen, esperant.

Al mercat de Sant Antoni
hi ha molts llibres dedicats
per amants i per parentes,
per amics i amistançats.
A cada fulla una història,
a cada història un record
d’alguna casa que es buida,
d’algú que fa temps que és mort.
El llibreter que m’estima
envelleix rere el taulell.
En un llibre m’emmirallo
i veig que he envellit com ell.

Al mercat de Sant Antoni
els diumenges al matí
m’hi he comprat una rondalla
amb les tapes de setí.
Una pel·lícula antiga,
patufets enquadernats,
la mirada d’una noia
i uns amors desesperats.
Una almosta de migranya,
una novel·la de por
i fulles seques, de rosa,
i un vaixell sense patró.


I també la meva vida
enquadernada amb cartró.


La Pols dels Carrers, Meteora, 2006

EL MÓN VIST ALS VUITANTA ANYS I EN PERSPECTIVA

Resultat d'imatges de la vida a los ochenta años ramon y cajal

He tornat a llegir fa poc aquest llibre, les reflexions de Ramón y Cajal poc abans de morir, l'any 1934. El tenia en espera i fa uns dies en Ramon del blog Mon-Ra-Mon comentava el poc interès que semblaven tenir al poble d'Ayerbe, un va viure durant un temps, en promocionar el seu record i potenciar un Centre d'Interpretació dedicat al personatge. Aquesta Espanya tan patriota de fireta, bandereta i himne xaró, sembla que ho és molt poc a l'hora de dedicar a la seva gent brillant els homenatges i records que mereixen. Però en això, ai, no estem per aquí gaire millor encara que de vegades ens ho pensem.

Tinc devoció pel personatge, fins i tot més enllà de la seva tasca científica i encara que moltes de les seves opinions a l'entorn de tota mena de coses,  a banda de les del camp científic sobre el qual no puc opinar a fons, siguin ben diferents de les meves i algunes fins i tot m'empipin força. Fa anys, el 2006, vam dedicar unes jornades a la Ciència, a l'escola. Es complien cent anys del Nobel amb el qual es va premiar la seva tasca, un Nobel, per cert, compartit amb un altre científic. 

En aquella ocasió vaig demanar a la biblioteca alguns llibres escrits per ell. Em va costa trobar-los, em van arribar en unes edicions gairebé contemporànies del científic. La cosa ha millorat una mica, però no tant com caldria. Vaig llegir aleshores unes memòries sobre la seva vida on explica fets de la infantesa i aspectes de la vida familiar de quan era petit. Era un veritable trapella, un gambirot que no llaurava dret de cap de les maneres. Per la feina del seu pare, tossut i  treballador com ell, fins al punt d'anar de Saragossa a Barcelona a peu per no gastar i treure's un títol de cirurgià, van canviar sovint de poble. 

En arribar al nou indret els xicots es ficaven i li feien el que avui en diríem bulling, que ja sabem com eren els xicotots de poble del passat, però després de quatre dies és feia l'amo de la situació, parlava com parlaven els del poble i esdevenia el líder de tota mena d'embolics, fins i tot va construir un canó i va fer destrosses, i en una ocasió el van tancar tres o quatre dies a la presó, de petit. I això que el pare el castigava i l'estovava quan calia, tot i que s'estimaven moltíssim. Els seus records infantils tenen la intenció de no desanimar els pares amb fills entremaliats, tot pot canviar si troben el camí adient.

Ramón y Cajal és un d'aquells casos extraordinaris de gent que serveix per a tot. Podia haver estat dibuixant, pintor, escriptor. Va inventar enginys tecnològics per a la fotografia  i s'ha de dir que en aquest camp va tenir força ajuda de la seva dona, Silveira Fañanás, que tenia devoció pel marit i va fer, sobre tot, el paper que calia a l'esposa d'un savi atrafegat de l'època. Va trobar una dama a la seva mida i necessitat, que es va casar amb ell malgrat l'oposició familiar per ambdues parts, que trobaven que el xicot era un tarambana. 

Va escriure unes novel·letes molt interessants que freguen la ciència-ficció i en moltes ocasions va endegar ell mateix els estris necessaris per a investigar el que volia. Va opinar a dojo i al llarg de la seva vida sobre gairebé tot, considerant que temes com ara el sexual eren, encara, poc adients per als articles divulgatius. Va ser un símbol, un bolet, una demostració de què en un desert científic com era l'estat espanyol podia florir un geni. Així, doncs, per què gastar massa en investigació? 

Aquestes reflexions, escrites als vuitanta-dos anys, toquen un munt d'aspectes de la vida, de la vida quan se'n va a la posta, les pèrdues de visió, d'audició, de desplaçament... Però Don Santiago també opina sobre el món d'aquell 1934, any en el qual, al cap d'uns mesos d'haver-se publicat aquest llibre, moriria. 

Ramón y Cajal era un home del seu temps i té opinions que avui poden semblar masclistes però encara són molt més masclistes els acudits de l'Eugenio de fa quatre dies. Fa algun temps unes feministes es van queixar i van proposar això que sempre es proposa, treure el seu nom de no sé on. Els descendents del científic van posar les coses a lloc, situant les opinions en el seu context històric i social.

Té la virtut d'anar evolucionant i meditant sobre els canvis diversos. Sobre els canvis en la persona, produïts per l'envelliment, però també sobre modes, art, comunicacions, llenguatge, política i el que toqui. Un altre aspecte és que s'ha exagerat la seva afició a les senyores de pagament, malauradament no crec que en l'època seva -ni en l'actual- hi hagués gaire senyores fidels a la seva dona, la veritat. Se suposa que els genis seriosos han de ser com cal en el camp del sexe però això no és pas així ni ho ha estat mai, més aviat els fidels a la senyora són singularitats exòtiques. 

Llàstima que Don Santiago, a causa del context en què va viure, no escrigués més a fons, de forma distesa, sobre el tema sexual. Hi ha anècdotes sobre ell, com ara que en una ocasió feia cua per a un servei sexual, es veu que donaven números, com al mercat a causa de la gran demanda existent (de fet als llibres recents sobre el Barri Xino expliquen coses d'aquest tipus) i va dir a un noi si li podia canviar el seu, havia d'esperar molt i tenia molta feina per fer. El noi, molt amable, s'hi va avenir. Això, és clar, no ho explica pas en directe i cal posar l'anècdota en quarantena. Però, vaja, aquesta activitat no em desmereix per a res el personatge, més aviat me'l fa més humà i terrenal.

Un altre aspecte de les seves memòries que tret de context avui és aprofitat per determinats sectors unionistes són les opinions sobre el catalanisme i la possible secessió de bascos i catalans. Així com en el tema de la dona acaba admetent que si volen estudiar que estudiïn i que siguin metgesses o ministres, això sí, sense abandonar les seves obligacions maternals, sobre això del separatisme admet que, de ser jove, quan era arrauxat, hauria optat per solucions dràstiques i militars, per tal de fer llaurar dret catalans i bascos. Però ara, mirat en perspectiva, creu millor que si es volen separar que ho facin de forma pacífica i pactada. Això sí, aleshores Espanya hauria de perfeccionar-se i industrialitzar-se i posar-se les piles per tal de fer la competència als evadits, amb els quals, al menys durant una bona temporada, no s'hauria de voler saber res. O sigui, que haguessin de plànyer haver-se separat.

S'ha de dir que Ramón y Cajal no acabava d'entendre com uns catalans amb els quals havia compartit el pa i la sal a la Guerra de Cuba, voluntaris la majoria, que morien per Espanya amb el cor abrandat de patriotisme hispànic, i només cal pensar en el rerefons de la cançó El meu avi, que no deixa de ser un cant colonialista, haguessin acabat volent tocar el dos. Ell havia treballat en una Barcelona que se sentia molt espanyola malgrat les seves peculiaritats. 

De fet creia que era millor anar junts i fer un país gran tot i que admet, així mateix, que hi ha països petis que se'n surten molt bé. Hi ha una qüestió que potser se li escapa i que encara avui s'escapa a molta gent que creu que l'únic esclavista va ser el Marquès de Comillas, Catalunya, en general, es va beneficiar molt de les colònies i d'aquí ve una mica l'afició catalana a defensar-les en les guerres colonials. 

Reflexiona sobre la història i explica que els culpables dels desastres patris van ser els governs, els mals militars i els reis, com Felip V o Felip IV, a més dels mals ministres. Explica que Castella també va perdre lleis i furs amb allò dels Comuneros, per exemple. El científic parla de les imperfeccions lingüístiques i barbarismes que escolta a tort i a dret i en posa molts exemples que ens situen en l'època i en el castellà que es feia servir. Coses que li semblen molt mal aplicades o manlleus foranis avui han estat acceptades sense manies i d'altres han desaparegut del mapa lingüístic. 

L'home no és historiador ni lingüista ni crític d'art i el que diu són les seves opinions, fonamentades, això sí, com li sembla. Odia l'art avantguardista, ell era bon dibuixant i pintor i encara que avui les seves opinions sobre pintura semblin antiquades hi ha qui creu, amb fonaments, que molta obra d'art d'aquest tipus amb el pas del temps es mostrarà com el que és i no es pot dir, una presa de pèl. No li agrada la velocitat, els trens, els automòbils, encara menys els avions, ho compara amb el viatge a peu o en cavalleria, viatges que propiciaven l'observació de l'entorn i de la natura. Havia estat un muntanyenc vocacional.

Es queixa dels disbarats que amollen polítics, escriptors i tota mena de gent en els discursos i que en ocasions passen a la lletra impresa, referències falses, autories errònies... Ho arrodoneix amb exemples però sense dir el pecador. Es queixa de la poca afició a consultar diccionaris o enciclopèdies abans d'escriure, avui el sorprendria encara més la mandra en consultar coses tan a l'abast com internet i trobaria fins i tot més disbarats que en el seu temps. 

També es queixa de les traïdories i mal rotllo d'alguns coneguts, dels quals no en diu el nom tot i que potser, en l'època, no devien ser difícils d'identificar. Mostra el seu domini dels autors clàssics, del llatí i el grec, aquest bagatge que abans era el de tota persona amb estudis i que avui és una curiositat. Però també esmenta refranys i aspectes populars dels costums. Teoritza sobre longevitats, alimentació i la resta i ho fa en aquell castellà culte d'altres temps, una mica refistolat però encisador. Fa enveja veure que es troba en la darrera etapa de la seva vida amb aquesta capacitat de raonament, un raonament molt personal, en ocasions una mica contradictori, però amb un sentit de l'humor envejable.

M'imagino com devia ser una tertúlia d'amics amb aquest senyor, disposat a debatre-ho tot i amb ganes de parlar de tot. Va tenir la sort de morir abans de la guerra civil, odiava les guerres, n'havia vist unes quantes, i opinava, com Sagasta, que les carlinades havien endarrerit Espanya cent anys. La guerra civil la tornaria a endarrerir durant una bona temporada. Que la violència engendra violència li semblava evident. Per això, malgrat no entendre el tema dels nacionalismes hispànics reivindicatius, creu que tot s'ha d'arreglar de forma pacífica i pactada, cosa que obliden molts dels qui citen els fragments relatius a la qüestió on Ramón y Cajal expressa, sense embuts, allò que pensa i creu.

22.5.18

AMORS ESTRANYS I GLAMOUROSOS

Resultat d'imatges de Gloria Grahame

No ho he fet a posta però amb aquesta ja van tres entrades al blog que fan referència a personatges famosos, Maria Callas, Montgomery Clift i, avui, Gloria Grahame, tots tres de l'edat més o menys dels meus pares, pràcticament contemporanis i morts de forma prematura. El motiu és que, malgrat els comentaris que m'han arribat sobre la mediocritat d'una peli amb un títol tan llarg com Film Stars Don't Die in Liverpool, sentia curiositat per veure com se'n sortia Bening. 
Resultat d'imatges de Gloria Grahame Turner

Resultat d'imatges de ls estrellas del cine no mueren

La pel·lícula és pesadeta, massa llarga, i qui sàpiga poca cosa sobre Grahame es quedarà més o menys igual, llevat del tema de la seva relació amb Peter Turner, que imagino que s'ha idealitzat com toca. Hi ha qui creu que Bening retira a Grahame, jo no li veig gaire la semblança, tot i que li han pintat els llavis a l'estil de l'antiga actriu i la fan parlar com ho feia ella, amb un murmuri suposadament sexi.

Grahame va fer una mica de tot però, més que res, de dona fatal i dolentota, amb una vida tèrbola i vocació de menja-senyors. De vegades era perversa i de moral distreta, en aparença, però amb bon cor, aquestes sempre reben i acaben malament, com toca. O com tocava en aquella època daurada del cinema. La vida de l'actriu va ser complicada però penso que s'exagera la seva decadència professional, tot i que no va reeixir del tot després dels grans títols en els quals va participar, va treballar força a la televisió i al teatre, fins que va poder. En general, com que feia aquesta mena de papers, les criatures de l'època, addictes al cine del barri, li teníem mania.
Resultat d'imatges de Gloria Grahame
La seva aparença era inquietant i poc convencional. Va ser molt sonat, tot i que per aquí, en aquella època reprimida ens en van arribar pocs ressons, el tema de la seducció del fillastre adolescent de Nicholas Ray, un senyor que també era força complicat i sembla que bisexual, potser com ella mateixa. A la pel·lícula actual la parella es confessa, l'un a l'altre, haver tingut relacions de tota mena i és que ja se sap que el món de la faràndula, amb excepcions notables, era disbauxat i tenia pocs complexos morals, fins i tot abans del maig del 68.

Com es sabut es va casar quatre vegades. Els matrimonis van durar poc però tres d'ells van tenir descendència. El fillastre devia quedar corprès, quan va ser més grandet es va casar amb la dama i van tenir algun fill i tot. Va ser el matrimoni més llarg de l'actriu, catorze anys. Grahame tenia una mena d'obsessió per l'aspecte físic, no estava contenta de la seva boca, tan personal i característica. Expliquen que es posava cotó fluix o draps a la boca, a la part de dalt, per tal d'arranjar el que no li agradava i semblar més sensual, cosa que feia empipar molt els partenaires, a l'hora d'haver-li de fer petons, i això que els petons cinematogràfics d'aleshores no eren com els d'ara. Es va fer operar i la cosa no va sortir bé, més aviat va empitjorar.
Resultat d'imatges de Gloria Grahame Turner
El tema del càncer, més o menys, és com s'explica a la pel·lícula, no va voler fer quimioteràpia, no sabem què hauria passat si hagués acceptat de fer-ne, qui sap, quan l'antic càncer de pit va rebrotar. No es refiava dels metges i tenia les seves raons, a més a més del tema estètic van cometre d'altres errors de gruix en el seu tractament. Peter Turner devia estar enlluernat pel que l'actriu representava, encara que ja no formés part del món mític del Hollywood famós. Tan sols cal veure la badoqueria de la gent quan coincideix en algun lloc amb un actor de les sèries de TV3 per pensar el que deu representar poder tractar a fons algú tan rellevant i que ha conegut un munt de gent famosa... i americana.
Resultat d'imatges de libro de peter turner
Turner va escriure, fa anys, un llibre de memòries explicant aquella relació. Com que no l'he llegit no puc opinar sobre allò de sempre, de si és millor el llibre o la pel·lícula. Ja feia temps que hi havia la intenció de portar el llibre a la pantalla gran i al final se n'han sortit. La peli seria passadora si durés mitja horeta menys, avui això d'allargar el que no cal és una mena de dèria estranya. Els actors i actrius estan prou bé, i retrobem gent de pes com Vanessa Redgrave fent papers breus i rellevants. La casa treballadora on viu Turner a Liverpool i aquesta família tan comprensiva i bonhomiosa tenen el seu encant.

Hi ha poques pel·lícules que durin el que han de durar, la veritat. Això de les dones grans amb homes joves ha existit sempre però estava mal vist i segons com, encara duren els prejudicis.  No es veu del tot malament quan les actrius glamouroses i arranjades estèticament tenen els seus rotllets amb jovenets però sí quan els té la veïna de l'escala, d'aparença casolana i normaleta.

Fa anys acostumava a coincidir a les Escoles d'Estiu amb una parella asimètrica de mestres d'aquest estil, el noi tenia força anys menys que la dama i, a més a més, aquesta representava l'edat que tenia i no es tenyia els cabells. Vaig escoltar comentaris de tota mena, inquietants, considerant que venien del sector progre de l'ensenyament. Un dels raonaments en contra de la relació era que amb els anys es notaria molt. Que els de la política facin comentaris grollers sobre conselleres amb uns bons càntirs o, encara pitjor, que es passin pel folre les paritats etèries, ja vol dir alguna cosa, encara que s'hi faci broma amb tanta facilitat. A Macron se li disculpa perquè la senyora sembla ben bé una barbie, amb tots els respectes, millor per a ella tot i que no li envejo la parella, la veritat.
Resultat d'imatges de gloria grahame
En tot cas, i tornant a Grahame, la seva apassionada vida té prou gruix com per merèixer una sèrie acurada i aprofundida. Per cert, veient com deixen els morritos a moltes actrius, en l'actualitat, trobo que s'ha avançat poc en el tema dels arranjaments destinats a combatre els codis de barres damunt del llavi superior, la veritat. En canvi, amb el rostre malmès de Clift van fer una feina remarcable, tot s'ha de dir. Perdre els diners, el poder o la bellesa deu ser més dur, és clar, pels que n'han tingut a dojo que no pas pel comú dels mortals, tot i que no fa cap gràcia a ningú això de l'envelliment inevitable, així passa la glòria del món...

21.5.18

NAUFRAGIS VITALS


Resultat d'imatges de tantarantana cliff


Pel juliol del 2016 es van complir cinquanta anys de la mort de Montgomery Clift, un personatge complex i autodestructiu. De fet hi ha qui va considerar la seva mort una mena de llarg suïcidi. A la sala Àtic22 del Tantarantana i, de moment tan sols durant una setmana, l’actor Pau Sastre es deixa gairebé la pell en un monòleg llarg, amb un atrezzo modest i l’ajuda d’algunes fotografies projectades, per fer un recorregut per aquest precipici pel qual va davallar l’actor. L’any 1956 Clift va sobreviure a un greu accident de cotxe, en tornar d’una festa organitzada per la seva gran amiga, Elizabeth Taylor, qui, de fet, li va salvar la vida en poder treure-li de la gola dues dents que l’haurien ofegat.
La bellesa de l’actor americà va quedar molt malmesa, tot i que, considerant l’època, la cirurgia estètica va fer un bon treball. Els problemes de l’actor es van agreujar, però venien de lluny, de la seva estranya infantesa, amb una mare que el sobreviuria i que tenia l’aspiració de ser reconeguda per la família biològica que l’havia donat en adopció, una família que pertanyia a una mena d’aristocràcia americana. L’actor, expliquen, no volia acceptar la seva homosexualitat, tot i que no era capaç d’actuar amb gens de discreció quan encalçava jovenets. Tampoc no podia defugir l’alcohol o les drogues, amb l’accident i les seves seqüeles la cosa va empitjorar molt.

Resultat d'imatges de montgomery clift
El text de l’obra pertany a Alberto Conejero (Jaén, 1978), encara poc conegut entre nosaltres, dramaturg i poeta de gran categoria que ha rebut guardons a molts països. La versió en català és acurada, no grinyola en cap moment. El traductor és el director de l’obra, Francesc Amaro. És possible que la gent, molta de la qual jove, que assisteix a la representació sàpiga encara poca cosa sobre la vida de Clift. 

El pas del temps ha mitificat més a fons Marilyn Monroe o James Dean, unes altres joguines  trencades. O Rock Hudson, una altra víctima de la moral rància del Hollywood clàssic. Marlon Brando, rival i més o menys amic, que va iniciar la seva brillant carrera en la mateixa època que Clift, li aconsellava que deixés la beguda, ell havia vist alcoholitzar-se la seva mare però la vida de Brando, si bé més llarga, tampoc no va ser gens plàcida.
Resultat d'imatges de the misfits cine
Montgomery Clift era un narcisista, expliquen que es passava llargues estones contemplant-se en el mirall, per això l’accident va ser per a ell tan definitiu, tot i que va sobreviure deu anys a aquella topada tràgica. Tot aquell mon es va engrunant en l’obra, mostrant el drama, la solitud i l’estrany tarannà de l’actor. Un home trist que va esdevenir més trist encara. El monòleg, inquietant, ens transporta a aquells anys, a aquella edat d’or del cinema, en la qual s’amagaven tantes misèries banyades en dòlars. Pau Sastre, extraordinari, broda el personatge i no cau en més excessos que els exigits pel guió, tràgic i cantellut, la narració d’una decadència gairebé desitjada. 
Marilyn Monroe, que va compartir cartell amb Clift i Gable en aquella pel·lícula crepuscular i extraordinària, The Misfits, que avui no podem veure sense experimentar una esgarrifança, va manifestar en una ocasió que Monty era la persona que coneixia que estava encara molt pitjor que no pas ella. No és estrany que la figura de l’actor hagi seduït un autor teatral contemporani. La seva personalitat turmentada té tots els elements adients a un mite tràgic.