20.2.18

EL MNAC ES RENOVA I EL RENAIXEMENT I EL BARROC REVIFEN


El MNAC va remodelant a fons les seves col·leccions. La remodelació comporta fins i tot un canvi de mentalitat, durant anys semblava que el que comptava, a casa nostra, era el Romànic, identificat amb una mena d'essència identitària lligada a uns improbables temps d'esplendor nostrada. De fet, el MNAC havia estat, sobretot, el Museu d'Art Romànic, -encara que hi hagués Gòtic-, i la resta s'aplegava al Parc de la Ciutadella. Tinc un bon record d'aquell discurs museogràfic d'aleshores, tot s'ha de dir, si és que en aquell moment es podia parlar de discurs. Serrat, a l'entrevista que li van fer darrerament a TV3, va amollar una frase molt incisiva sobre el fet de què allò que és bo per als barris és dolent per als records. Aquesta frase es pot aplicar a moltes coses, també als museus. Els museus han millorat però els meus records  d'aquells museus d'abans, silenciosos, rancis, misteriosos, temibles, deserts i empolsinats, s'ha fet miques. Una visió literària de l'antic MNAC es pot recuperar a la famosa novel·la La Marge ja que el seu turmentat protagonista, a més a més de deambular pel Barri Xino també s'arriba al museu i medita sobre el tema.

Quan jo era joveneta la gent anava poc als Museus, els primers diumenges de mes eren de franc i amb una amigueta, quan tot just teníem tretze o catorze anys, havíem anat sovint als de Montjuïc, al Parc de la Ciutadella, al Marés, que ens encantava. Les sales eren gairebé buides, llevat d'algun bidell endormiscats i les nostres passes ressonaven enmig del pes del passat. També vam anar a la Virreina, quan hi van instal·lar el llegat Cambó. Avui, la presentació de totes aquelles obres d'art i el context dels museus ha millorat molt, però l'evocació del respecte amb el qual deambulaven meravellades per aquells grans espais em produeix un cert grau de melangia lligat al temible i inevitable pas de la vida. Tampoc el meu sentit del sagrat, que abastava un munt de temes culturals, és el mateix, en queda poca cosa.
Ayne Bru - Martyrdom of Saint Cucuphas - Google Art Project.jpg
Alguns quadres ens van impressionar, aleshores, i no els podíem deixar de mirar. Un dels que més ens anguniejava és aquell d'Ayne Bru, on estan tallant el coll al pobre Sant Cugat, davant del seu monestir, fàcil de reconèixer. Ens produïa neguit i curiositat malsana, car pel taparrabos del sant s'escapen i es poden filustrar zones piloses i això, aleshores, resultava molt inquietant. També recordo el Prado de la meva adolescència, on vaig poder anar gràcies a  haver guanyat el premi de redacció de la Coca-cola. A la porta hi havia un bidell que parlava madrileny, talment com sortit d'una sarsuela, i orientava els pocs turistes en un francès d'allò més pintoresc. En aquells anys els grans quadres els havíem vist mal reproduïts, sovint en blanc i negre, als llibres de text. Veure'ls en viu tenia un valor afegit i poques coses m'han trasbalsat tant com la primera visió de Les Menines, dels Boscos o dels quadres més emblemàtics de Goya.
'Àngel turiferari', un anònim del segle XVIII
El MNAC està fent uns grans esforços de promoció, amb uns pressupostos relativament modestos, molt bones exposicions temporals, remodelacions interessants, noves lectures del fons de sempre, redescobriments diversos i, si t'associes als seus Amics pots tenir a l'abast un munt d'activitats molt ben muntades. Les visites a exposicions, com els itineraris culturals, depenen de qui els mena. Del MNAC gairebé sempre n'he sortit molt satisfeta, amb poques excepcions. Avui, dilluns, sense públic turístic, he pogut visitar, per exemple, l'espai dedicat al Renaixement i Barroc, remodelat fa poc temps i m'ha encantat. Encara m'ha agradat més perquè hem comptat amb un comentador de luxe, Joan Yeguas, conservador dels béns culturals del Museu en l'Àrea de Renaixement i Barroc,una d'aquestes persones que sap molt més del que explica, cosa que avui no és gaire habitual. I a més a més, amb un subtil sentit de l'humor, molt saludable.

Ens ha explicat anècdotes diverses i ha incidit en la certa relativitat del discurs museístics, tot es pot fer de moltes maneres i també els artistes es valoren o no segons convé i toca, cosa que no els treu cap mena de mèrit. Potser ens prenem l'art, com tantes coses, massa seriosament. Al capdavall anem als museus, com a tants llocs, per passar-hi una bona estona, excepció feta del jovent que pot tenir algun interès acadèmic i professional més aprofundit i destinat a fer currículum. Avui he fet una passejada general però hi tornaré, com hi torno sempre, al MNAC. M'agrada el lloc, encara que sigui una mica desavinent, aquestes vistes de la ciutat, els turistes fent fotografies, Montjuïc. Tinc sort, no el tinc gaire lluny de casa, la pujada és feixuga i me la prenc amb tranquil·litat però de baixada és un plis plas. 
Resultat d'imatges de Quentin de la Tour
Passejar pel davant d'aquests quadres, retaules, estàtues, tapissos i la resta ens aboca a enfrontar-nos amb tot un munt de gent del passat, semblant a nosaltres ens molts aspectes i tan diferent en d'altres. Dividir l'art en capelletes, èpoques, tendències, pot ser útil però no sé si és gaire bo per a la nostra percepció del tema. No sabem ben bé què és o no és art, no hi ha definicions prou clares i, com en el tema religiós, una gran part de les nostres valoracions van lligades a la fe i a les percepcions temporals. Avui he tornat a veure el pobre Sant Cugat, que agonitza des de fa tants segles, i aquell notari tan simpàtic de Quentin de La Tour que vaig tenir el gust de conèixer, fa tants anys, a la Virreina i del qual, santa ignorància, ens vam riure sense compassió, amb aquella rialla espontània de l'adolescència, innocent i agosarada.
'El Triomf de la Fama sobre la Mort' / MNAC

La remodelació de la col·lecció ha recuperat obres que estaven en el fons i n'ha apartat d'altres, però els museus, avui, són vius i tot pot canviar i així ha de ser. Els immensos fons han de tenir la seva oportunitat, de tant en tant. El bonic blau de les parets, proper al blauet tradicional que s'utilitzava a les llars de pagès, ressalta la visió de les  pintures i escultures i ha estat molt encertat bandejar aquell blanc de tota la vida.  De tota la vida anterior del Museu, és clar. 

Precisament a la tarda em vaig ensopegar amb un bon documental sobre El Bosco, pintor que havia sortit a la visita, i em va inquietar una mica com els entesos semblen reduir determinats aspectes de l'art a una mena de recerca de laboratori destinat a fixar, més que res, la possible autoria. Les disquisicions sobre sí determinada pintura és d'un pintor o de gent del seu taller o d'imitadors seus em semblen una mica bizantines però mouen molts esforços i sembla que provoquen debats encesos entre experts. En el fons a nosaltres, els espectadors, això no ens hauria de preocupar massa però tot fa forat en la nostra cultura col·lectiva. Com en unes al·legories materialitzades en tapissos de l'època, un dels quals es pot veure a la mostra, la Fama venç la Mort, però el Temps venç la Fama i tot acaba per ser cendra i poca cosa més.

Els Museus són llocs per anar-hi sovint, no sempre es pot fer, i per passejar-hi de forma lenta i tranquil·la. Fa anys un bon professor em va comentar que anar un Museu a veure-ho tot era com entrar en una biblioteca i voler llegir tots els llibres. És clar que també s'hi pot passejar sense cap intenció prèvia, a observar la gent i contemplar allò que ens crida l'atenció, sigui el que sigui, com si fóssim a la Rambla, però enmig d'un silenci més evident i perceptible. Llevat dels moments en els quals els escolars envaeixen els espais, una explosió de vida que també té la seva gràcia en aquell context, tot s'ha de dir.

17.2.18

THE PARTY, AMISTATS PERILLOSES PERÒ ENTRANYABLES

El Partit (pel·lícula de 2017) .png


Un grup de gent que es coneix des dels temps joves es reuneix per fer una celebració, una trobada. En el transcurs d'aquesta trobada la gent comença a dir-se les veritats i la cosa es complica. És aquest un esquema argumental que hem vist repetits un munt de vegades, amb més o menys grapa. I és, de fet, el punt de partida de The Party. 
Però aquesta pel·lícula breu, de poc pressupost, filmada en blanc i negre i en temps real, gairebé, té la seva gràcia. Compta amb un grup d'actors i actrius de primera categoria, amb uns diàlegs que freguen l'humor negre a l'anglesa en molts moments, amb unes quantes àcides reflexions sobre la necessitat i valor de la política, i amb una crítica social gens subtil a l'entorn de moltes dèries del nostre present. Per les converses informals desfila la religió, l'abandonament dels ideals joves, la incoherència personal, el lesbianisme, la infidelitat,  les teràpies alternatives, les noves maternitats aconseguides gràcies a la ciència, la necessitat de triomfar, el sexe i l'amor, la incomunicació, els canvis fins i tot morals als quals ens aboca la proximitat de la mort i fins i tot alguns tòpics sobre, per exemple, el tarannà alemany. Tan sols falta que parlin del procés... O del Brexit, que potser explica una part de l'escepticisme ambiental dels personatges.
Resultat d'imatges de the party
La reunió es fa a casa del personatge interpretat per Scott Tomas, Janet, una dama que acaba de ser nomenada ministra de Sanitat, poca broma, fet que motiva la trobada. Aquesta obra, gairebé teatral, té la virtut de durar uns setanta minuts trepidants, el final vol ser imprevist i sobtat, amb sorpresa, però amb els anys ja hem vist girs d'aquest tipus, la veritat. Tot plegat amanit amb una bonica banda sonora, ben triada, aquests discos antics que un dels personatges posa, de forma insistent, en el seu tocadiscos tradicional. 
Foto de Sally Potter: trucar al partit Berlinale 2017 03 (recorregut) .jpg

Els vells progres del passat són grans i viuen bé. L'ateisme materialista no és ben bé el mateix quan arriba el final o es veu arribar. Les feministes tenen contradiccions, com tothom, i les frases més banals, amoroses, pertanyen a autors clàssics de referència. Per guanyar vots s'ha de fer la puta i la ramoneta i el poder és ja un objectiu per ell mateix. Se suposa que la gent moderna és sincera i desinhibida en les seves relacions però en molts aspectes tenim les mateixes manies, silencis, dèries i hipocresies que els nostres avantpassats. El racionalisme no ens evita el patiment. Tothom està molt bé en aquesta petita joia coral però la Patricia Clarckson està extraordinària i, al menys, aquí no és dolentota, tan sols lúcida, cínica i escèptica. Sembla una mica un alter ego de la directora, gran Sally Potter, carregada d'experiència vital i cinematogràfica.
N'he sortit una mica desconcertada, em passa sovint, darrerament. Però ara hi penso i cada vegada m'agrada mes, aquesta The Party. 

15.2.18

TRADICIONS, CELEBRACIONS I MEDITACIONS SOBRE LA BREVETAT DE LA VIDA

Resultat d'imatges de pastís de sant valentí

Font de la fotografia: http://yummytaller.blogspot.com.es/2014/02/pastis-de-sant-valenti.html

Resultat d'imatges de bunyol de quaresma

Font de la fotografia: http://comacasa-res.blogspot.com.es/2015/02/bunyols-de-quaresma.html


Ahir van coincidir en el temps el Dimecres de Cendra i el Dia de Sant Valentí. Contemplant i endrapant els bunyols d'una de les poques bones pastisseries del barri que resisteixen, pensava que aquesta menja tradicional, amb el foradet al mig, es pot considerar, fins i tot, que té un cert aspecte eròtic.

Hi ha persones que sumen i que celebren tota mena de tradicions. Ahir devien xalar, entre el pastís en forma de cor i els primers bunyols de la temporada, tot i que això del Dimecres de Cendra més aviat hauria de portar-nos a meditar sobre la brevetat de la vida i en allò de què som cendra i a la cendra tornarem.

Amb el fred que feia no sé si gaire gent va anar a enterrar la sardina, aquesta sí que és una tradició amb consistència, però crec que va de baixa, tot i que en alguns mercats han recuperat aquelles boniques arengades amb faldilles o col·locades de forma ordenada en un barril gros. A mi, de petita, l'arengada penjada de la canya em feia angúnia i pena.

Hi ha qui té una veritable mania a Sant Valentí però poques tradicions, àdhuc les més nostrades, resisteixen un estudi seriós i aprofundit. Hi ha qui diu que el nostre Dia dels Enamorats ha de ser Sant Jordi però dir que aquell dia és el dels enamorats és una tendència relativament moderna, ja que regalar una rosa a la xicota no identifica tot el dia amb això de l'amor. 

El tema del llibre jordià va ser un invent comercial dels llibreters, encara més, es va relacionar amb la mort de Cervantes, qui alguns voldrien català, tot i que és molt improbable que ho fos, ni tan sols que passés per la nostra ciutat, on ensenyen on va fer una estada també ben improbable.

La tradició s'inventa, algunes es mantenen, d'altres s'esvaeixen i  un gran nombre es refan i s'adapten als temps que corren. És clar que hi ha negoci en tot plegat. La meva mare sempre deia que això de la rosa de Sant Jordi, quan ella era joveneta, ho practicaven més que res la gent de la ceba. Avui  ser de la ceba és una virtut en alça, és clar.

Quan jo era petita molts sectors del país abominaven de l'arbre de Nadal i del Pare Noel. Calders té un conte molt divertit sobre el tema dels Reis versus el Pare Noel, que es va incloure a l'espectacle Antaviana. Quan jo era petita el Tió, que era un tronc i no aquest horrible ninot amb barretina, no estava generalitzat. Es feia en alguns llocs de pagès, no pas a tots. 

És clar que el pobre Sant Valentí, popularitzat gràcies a la pel·lícula i la cançoneta, no té cap culpa de què es venguin coses horribles, com aquests pastissos en forma de cor. El cor canònic és un motiu decoratiu recurrent i lleig però ha fet fortuna. Un professor de ciències dels meus anys d'estudiant ens deia que el cor real no era gaire bonic, sinó que més aviat semblava una patata de sangre (sic).

Em cau bé la gent que ho celebra tot a fons, aquells que sumen en lloc de restar o dogmatitzar. Jo no celebro gaires coses, la veritat, més enllà dels Reis, per tradició familiar i els aniversaris, i encara. Ara han recuperat això de la Laia, la vida de la pobra Santa  Eulàlia no té res de divertit ni d'infantil però han aconseguit que ho semblés. Encara més, hi ha moltes probabilitats de que la  santa sigui un calc tardà de la de Mèrida i fins i tot és possible que cap de totes dues existís. En tot cas la seva és la història d'una noieta adolescent i suïcida,  fanatitzada i imprudent, tot i que coratjosa. 

A Sant Jordi l'han democratitzat arranjant la llegenda. És un altre sant improbable, en algunes versions antigues salvava la princesa després que el drac s'hagués cruspit unes quantes xicotes del poble, cosa molt injusta. Tot s'aguanta amb agulles d'estendre i, per això, bescantar el pobre Sant Valentí i criticar els enamorats que gaudeixen regalant-se galindaines i menjant pastissets en forma de cor és absurd i cruel.

Tots som fills del nostre temps, allò que hem fet sempre creiem que s'ha fet sempre, però res de res. Les celebracions, com deia una bona amiga meva, fan que un dia sigui diferent d'un altre, trenquen la monotonia i la rutina, el mateix que el Carnaval, festa que odio però que en ocasions també he celebrat, a l'escola, amb amics. No té sentit celebrar carnavals quan tot l'any és carnaval i no hi ha més Quaresma que aquestes pobres àvies amb set potes que s'han recuperat a algunes escoles i que tampoc no és que fossin a tot arreu, en èpoques passades.

Amb això de la recuperació de les festes populars a les escoles ens vam passar d'allò més. Però, per exemple, les penitències quaresmals no s'han recuperat i a ningú no se li acut, a l'escola, representar la Passió, tot i que els pobles on fa anys que es representa continuen amb el tema i fins i tot s'han fet assaigs moderns sobre un tema tan inquietant. 

Explicaven que Amades s'havia inventat algunes coses per tal d'arrodonir el seu Costumari però a mi m'encanta aquest conjunt de llibres on s'expliquen tantes coses sobre sants i tradicions. Me'l vaig comprar a terminis i amb esforç, quan els llibres eren cars i valorats. Ja sabem que els sants no són el que ens explicaven i potser millor, ja que ens amollaven moltes barbaritats sobre la seva vida, miracles, patiments i facècies. 

Tot és un cuento, em deien a casa, amb aquella saviesa ancestral que costa d'assolir. En això de ser un cuento, -paraula que crec que s'hauria d'incorporar al dogmatisme semàntic ja que cuento no és  el mateix que conte, té un altre matís-  s'hi poden incloure moltes coses que semblen serioses i un noranta nou coma nou per cent de la història suposadament comprovada. Verás que todo es mentira, cantava Gardel.

Amb els anys, com escrivia un poeta, acaba que et saps tots els contes i cuentos i te'n creus molt pocs, tot i que sempre caus en el parany de creure que un conte nou, explicat per algú que et mereix confiança o en qui tens fe, està comprovat i certificat davant del notari. La por dels homes -i les dones- ha inventat molts contes, entre els quals, i és una opinió personal, les religions, tan bescantades i a les quals es culpa de molts mals, quan són, com moltes teories polítiques que en corrompre's han creat inferns absoluts, creacions absolutament humanes com les pàtries, vaja.

En un context tan galdós, menjar bunyols i pastissos en forma de cor amorós, és, al menys, un consol fugisser.



Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.



13.2.18

TEMPS DE PAU, TEMPS DE CINEMA

Resultat d'imatges de john gavin tiempo de amar

L'altre dia, gràcies a un programa molt interessant sobre cinema clàssic, que emet la SER (Sucedió una noche)  em vaig adonar de què la melodia que fa de fons dels títols de crèdit a La creu de ferro. Hänschen Klein, era una de les que entonava Xesco Boix i que jo cantava amb els meus fills i alumnes. El títol, en català, era Cançó dels oficis i la lletra en la nostra llengua és de Ramon Folch i Camarasa. Les cançons infantils, en contexts perversos, resulten inquietants, cosa que va aprofitar força Agatha Christie, per cert.

La creu de ferro és una pel·lícula de l'any 1977, dirigida per Sam Peckinpah, i, com la majoria de les del director, força violenta. És l'única incursió del director en el cinema de guerra i pertany a aquestes pel·lícules de guerra anti bèl·liques, el paradigma de les quals és Camins de glòria, pel·lícula que va ser prohibida durant anys a molts països i que jo, a finals dels setanta, encara vaig haver d'anar a veure a França on, per cert, tampoc la van deixar projectar durant alguns anys.

La guerra, crec, és la pitjor de les situacions que una persona pot viure. La guerra propicia el caos i el poder dels violents, els sàdics i els guillats. No hi ha cap ordre i sempre reben els més innocents i febles, en aquestes situacions de tragèdia generalitzada. A Camins de glòria el personatge interpretat per Kirk Douglas repeteix una coneguda i contundent frase de Samuel Johnson: el patriotisme és el darrer refugi dels canalles. El patriotisme, amb l'ajuda de les religions o de les idees polítiques, ha portat un munt de jovent a l'escorxador durant anys i panys, ha desvetllat el pitjor de cada casa i avui encara s'esgrimeix com un valor acceptable i des de molts costats i tendències. 

Resultat d'imatges de john gavin eric maria remarque
He de dir que la pel·lícula de guerra que m'ha agradat més des que la vaig veure per primera vegada i que m'agrada sempre que la torno a veure és Temps d'estimar, temps de morir.  A les pel·lícules canòniques de guerra hi acostumava a haver-hi poc romanticisme amorós però aquí n'hi ha molt. La va dirigir Douglas Sirk, és clar, tot té una explicació. No necessitava mostrar-nos en directe morts, ferits o torturats i per això resultava encara més inquietant. No feia trampes amb un final feliç, l'excés de pietat del protagonisme, quan li revifa l'esperança, fa que sigui imprudent.

La pel·licula estava basada en una novel·la d'Eric Maria Remarque qui, a més, feia un cameo a la història i tot. Remarque té diferents llibres sobre guerra, el més conegut és Sin novedad en el frente, que s'ha dut un parell de vegades al cinema, ambdues de forma molt digna. L'escriptor va tenir moltes relacions amb el món del cinema, també sentimentals. Els nazis van cremar el llibre i van intentar bescantar l'autor, per sort ell va poder marxar del país abans de l'escalada del nazisme. Avui, malauradament, és un autor una mica oblidat a casa nostra.
Constance Towers i el seu marit John Gavin Foto proporcionada per un publicista
Hi pensava ahir, en Tiempo de amar, tiempo de morir, ja que em vaig assabentar de la mort de John Gavin, un molt bon actor que allà estava guapíssim i que més endavant es va dedicar a la diplomàcia i es va, pràcticament, retirar del cinema. El sobreviu la seva segona dona, Constance Towers,  gran actriu que va treballar en diferents ocasions amb Sam Fuller. Portaven junts un munt d'anys i tenien cadascun dos fills de matrimonis anteriors. Gavin feia pensar en Rock Hudson però era molt diferent. Els actors ben plantats, com passa amb les actrius molt maques, sembla que hagin de demostrar més a fons que treballen bé, allò que guanyen per un costat ho perden per un altre. A la pel·lícula que menciono compartia cartell amb Liselotte Pulver, una actriu alemanya que va ser molt popular durant uns anys i que encara viu, tot i que retirada. 

Estic escrivint això i recordo la Glòria, que va morir fa poc, que estimava molt el cinema i sempre em posava llargs comentaris i diferents puntualitzacions sobre el contingut de les meves entrades amb evocacions diverses. Tot passa i així ha estat sempre i feliços els qui, de moment, malgrat els diferents trasbalsos polítics i socials no hem de patir ni hem patit una guerra, la llàstima és que no copsem la fragilitat de la pau fins que no envellim una mica, què hi farem. Al costat de la literatura i del cinema antibèl·lics i antiviolents hem patit molta mitificació poètica i literària  de la violència i la lluita armada i encara, de tant en tant, llegeixo crides actuals a cremar-ho tot i tallar caps a tort i a dret, sé que, de moment, és retòrica, però no fa cap gràcia.

10.2.18

CRIATURES SUPERVIVENTS, 'THE FLORIDA PROJECT'




Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT


The Florida project és una d'aquestes històries diferents, que de tant en tant sorgeixen al cinema, fent-se un foradet entre la resta. He llegit que el director,  Sean Baker, ja ha assolit un cert prestigi amb les seves pel·lícules anteriors, que no he vist.

Aquesta història, gairebé sense història, té la grapa de reflectir infants reals, a fregar de la marginació, immergits en aquesta pobresa ambiental que hem vist des de fa anys, en l'època del neorealisme o al cinema crític com el de Ken Loach. Diuen que per entendre el context has de conèixer els Estats Units però jo crec que el que explica és universal. Més d'una vegada, quan treballava de mestra, m'he sentit com aquest encarregat del motel, aquest pobre Bobby, encarnat per un excel·lent Willem Dafoe que ho diu tot sense dir res i que contempla amb compassió i tendresa aquests infants que acabarien amb la paciència d'un sant.
Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT
He constatat, impotent, com criatures espavilades havien caigut per atzar en families desestructurades, raretes, elles mateixes víctimes ja del sistema, incapaces de sortir del forat. He vist com, en algunes ocasions, la intervenció dels serveis socials era necessària però desvetllava una certa angoixa perquè no tothom és prou humà ni delicat quan entoma situacions difícils. Hi ha problemes que no tenen solució i en els quals tan sols es poden posar pedaços, potser molts d'aquests infants amb mala sort reeixiran, a la història hi ha casos de tota mena i, per sort, la vida no es regeix per dogmes matemàtics.

A la pel·lícula, al costat de l'acolorit i turístic món Disney, retrobem gent humil, que intenta sobreviure com pot, si és que pot. Obesos mal nodrits, famílies monoparentals o ni tan sols això, àvies que han de carregar amb els néts mig abandonats, i encara bo que existeixen aquests motels de subsistència, de mala mort, tot i que amb cambra de bany i pintats de coloraines. La gent sense habitatge va instal·lant-se de forma temporal en alguna habitació d'aquests estranys espais on es malviu, però les criatures tenen allà el seu propi món, un món lliure i feliç, ja que en ocasions la despreocupació familiar pot ser més positiva que no pas una sobreprotecció excessiva i pesadeta. 
Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT
Els infants de la pel·lícula són reals, es mouen per tot arreu fent trapelleries, bromes gruixudes, mengen de qualsevol manera i van amunt i avall sense traves, com si es trobessin al mig de la natura. La pel·lícula se centra sobretot en una nena, Monee, magnífica Brooklynn Prince, entremaliada i més lúcida del que es pugui pensar d'entrada, amb una estranya filosofia vital de subsistència, una mare jove i immadura que estima i que l'estima tot i que no sigui capaç d'entomar cap mena de responsabilitat seriosa. Som a l'estiu, no cal pensar com deu ser l'escolarització d'aquests infants en una altra època de l'any. 

Amb tota la misèria que embolcalla el context la gent és bona, entenen la situació de cadascú, s'ajuden quan cal i es barallen quan toca. Ningú no pega als infants, tot un mèrit considerant les situacions, i la intrusió d'un possible pederasta, tan lamentable i desgraciat com la resta, és aviat controlada i foragitada per aquest Bobby-àngel de la guarda qui, malgrat tot, no pot evitar el desastre que es veu venir. M'han vingut al cap històries semblants, com ara aquella mare alcohòlica de Hoy empieza todo, que acabava per suïcidar-se. Tot i que aquí no hi ha grans tragèdies ni desenllaços irreversibles.

Potser el final, pel meu gust, és massa simbòlic considerant que la pel·lícula és absolutament realista. Aquest paisatge urbà, tan americà, no es troba gaire lluny de les nostres àrees de lleure de colors xarons, d'aquests no-llocs comercials on la gent va i ve de forma compulsiva entre carreteres, autopistes, botigues amb galindaines inútils i criatures deixades de la mà de Déu, com deien abans, encara que tinguin, fins i tot, família. 

The Florida project té la gran virtut de fer denúncia social sense discursos ni adoctrinaments ni lectures polítiques, no recorre a la llagrimeta fàcil tot i que emocioni. En més d'una ocasió algun adult de per aquí segur que clavaria una bufa a aquestes criatures, no ens agradaria gens tenir-los a l'escala de casa ni a l'escola de les nostres criaturetes, siguem sincers, tot i que potser n'hem conegut i patit alguns. 

Intuïm que aquesta mare, gran Bria Vinaite, una penjada, no té remei, és així i li resultaria molt difícil trobar una sortida convencional als seus problemes. La nova pobresa, física i material, no és com la d'abans, però existeix, tot i que ens agradi obviar el tema o maquillar-lo amb teories educatives de tots colors, d'aquests colors que amaren amb el seu mal gust aquest món sense sortida o amb fugides enganyoses cap al castell de la Bella Dorment.